Caminar per sota Sant Feliu seguint la riera és com submergir-se en les intimitats de la família: un viatge subterrani.
Cal tenir coratge, seny i les eines esmolades per fer reviure els pares i els avis sense gaire pudor. Quan s’aconsegueix convocar-los, intueixo que queda un gust agredolç i una sensació d’alliberament. No ho dic gaire convençuda, perquè potser només projecto allò que he sentit en acabar de llegir aquesta novel·la que es situa a les fronteres del gènere. També es situa al marge de certa literatura d’hotels com La mar rodona o Tsunami en derivar cap a la introspecció i en dibuixar una línia clara entre l’esperit de la fonda que es relaciona amb l’hospitalitat i el de l’hotel on és manifesta «l’autoengany del turisme d’avui.»
El narrador poua de les arrels familiars el gust per la paraula com a base de la cultura i deixa anar una cadena d’imatges per fer-nos arribar el sentit que té per ell l’ofici d’escriure:
«…intento donar a les paraules una melodia muda, carregar d’experiència els vagons de les lletres, combinar paraules i mirar d’afinar-les amb la precisió del compositors, els cantants, els rellotgers i els bons lectors, materialitzar l’esperit en un cos, retallar les paraules com un sastre que vesteix fantasmes.» Posició 183.
I per vestir fantasmes calen metàfores.
Primer per acostar-nos al pare que fa cafès com si conduís una locomotora vermella, a la mare esquerpa que acaricia de la mateixa manera al fill que al gos i, sobretot, a la natura que arriba a convertir-se en un bosc de símbols que fa fluir l’escriptura.
«Al bosc la frase es deslligava, s’afluixaven els cables d’acer de les ratlles, les paraules s’amaraven d’alcohol i passaven per les ferides, s’encenien per escalfar l’hivern, per temperar la fredor de la mort que s’acostava, el foc d’una lletra s’encomanava a l’altra, pels carrers, avingudes i places, els barris de lletres cremaven a sobre les pàgines.» Posició 2720.
També s’utilitzen les imatges per fer-nos sentir la identificació amb el cavall que:
«em trasplantava quatre cames incansables, m’allargava l’espinada fins a la punta de la seva cua. Quan amb la mà plana li acaronava la crinera era com si em toqués els cabells.» Posició 1704.
I per últim, per fer tangible la falta d’emotivitat familiar característica de la criança dels catalans ens di diu que «estem desarmats com animals de granja.»
Toni Sala ho ha superat, com qui traspassa la riera subterrànea, amb l’exercici d’estil i de sensibilitat que és Una família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada