RAVALS: Passejar les ciutats

Passejo per la ciutat com si la llegís. 

Em deixo portar per les olors, els colors, la llum i les ombres. Tan aviat descobreixo un balcó florit, un infant que mira un colom, el soroll d’una font o unes notes sortides d’una porta entreoberta; com una serigrafia en una façana, una estàtua de no sé qui o una escala imperial en un edifici decrèpit. Trepitjo el terra per on ha passat tanta gent, poso els peus on s’ha vessat sang, s’ha vomitat, s’ha saltat de joia i s’ha fet la revolució. 

La ciutat es per a mi un llibre clàssic on sempre puc tornar, perquè cada vegada hi descobreixo diferents matisos i noves maneres de viure. No hi ha altra manera de conèixer-la: només diu els seus secrets a qui amb ella va. 

Soc una flâneuse i m’agrada caminar sense ruta prefixada. L’automatisme de les passes em porta a un estat de transit sense pensament racional que em provoca onades de sensacions. Les dones més aviat hem estat finestreres: hem mirat des de l’interior el món i hem passejat poc la ciutat. Potser per això, perdre’m pels carrers em fa sentir una sensació de llibertat i d’anonimat: és fondre’m amb la gent, amb l’aire viciat o amb l’alè del mar, amb el vol d’estornells del capvespre i amb les llums que em fan l’ullet. 

Potser hi ha una manera especial de passejar la ciutat amb peus de dona, potser la primera a deixar-ne constància va ser Virgina Wolf que va començar La senyora Dalloway amb la Clarissa dient: «M’agrada passejar per Londres...» i que troba a faltar que els flâneurs no deixin constància, posem pel cas, de la dona amb una urna que està representada a les portes del Fundling Hospital, la casa de Maternitat de Londres que em trasllada immediatament al Raval de Barcelona i alhora a Westminster on la meva protagonista es fixa amb les escultures de dones que passen desapercebudes pels vianants. Fins i tot el so del Big Ben també parla a la Mar de Ravals com a la Clarisa de la Wolf. Me n’ha fet adonar el llibre Flâneuse de Lauren Elkin que vaig llegir un cop acabada d’escriure la novel·la. Com aquesta autora, tot caminant, sento que memoritzo la ciutat amb els peus, que sintonitzo amb els diversos acords de les urbs dividides per fronteres invisibles i que m’acompanyen els vius i els morts. 

No sé si això és psicogeografia o topografia profunda com han dit alguns entesos, però la ciutat em parla en un llenguatge ocult i després em cal escriure allò que em sembla que m’ha dit. A Ravals ho he intentat i per això a cada capítol hi ha, almenys, un passeig per la ciutat. 

Aquest són els trajectes principals per on la narració fa travellings acompanyant als personatges que conversen o que es deixen portar per pensaments desordenats i sensacions: el carrer Hospital de punta a punta: un abans i un després, els antics molls de Londres fins a la nova Tate, Rambla amunt, de la Barceloneta a la Rambla, Montjuïc, els Encants, Westminster, de l’Ateneu Barcelonès a l’Hospital de la Santa Creu: Raval nord, el barri de Saint Cyprien de Tolosa de Llenguadoc, el Raval sud i el barri Chino i Rambla avall. 

Encara que l’escenari principal sigui el barri del Raval de Barcelona, ens passegem per altres ravals de la ciutat i d’altres poblacions. L’esquema del raval es repeteix amb peculiaritats pròpies a cada indret: a l’altra banda d’un riu o d’una riera, al costat dels molls, fora muralles, on hi ha l’hospital i els prostíbuls, les industries contaminants, el mercat negre i de droga i allí on primer arriben les onades d’emigració. Per altra banda, els ravals es transformen i canvien de lloc. El text intenta plasmar aquesta visió polièdrica i mutant d’aquests llocs menyspreats on les ciutats posen tot allò que no volen veure, però que necessiten. Cap urbs s’entén sense els seus ravals, sempre estigmatitzats, quan són la cara oculta i potser la més autèntica de la ciutat. 

Passejar-hi sense prejudicis és l’única manera de sentir la seva vitalitat, l’esperit escindit entre l’alegria de viure i la misèria, la solidaritat i la llibertat individual, el deixar fer i, alhora, l’acompanyar amb una compassió entesa com sentir el mateix que l’altre, vingui d’on vingui, sigui com sigui. 

 Aquest és l’esperit dels ravals que la ciutat m’ha fet intuir mentre hi caminava.