INVENTARI 2025 (2) DISTOPIES I ALTRES FOSCORS

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/03/mariana-enriquez-2019-nuestra-parte-de.html

Me he sentido parte de la selva, de la casa del terror, de los rituales satànicos, de la lucha por conservar el poder, de la llamada de la sangre, de los síntomas de una enfermedad sin nombre, de las tumbas con cadáveres sin identificar, de los desaparecidos bajo regímenes dictatoriales y de los pozos abiertos de cadàveres en los que nos sumerge Olga Salgado.

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/09/ursula-k-le-guin-2024-la-ciutat-de-les.html

Vivim a la ciutat de les il·lusions, però no ho volem saber.

Cal que un Missatger ens redimeixi? 

Volem de veritat fugir de responsabilitats i ser manats? 

O ens decidim a tenir les regnes de la propia vida?

Hem de conviure amb dos jos com el protagonista  Redemptor? 

Serà possible escapar-nos del parany de les comoditats i de l'evasió?  

Com destriar la veritat de la mentida? 

En qui podem confiar? 

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/04/benjamin-black-2023-les-germanes-jacobs.html

L’altre punt fort de la novel·la és la forma en la qual es trenen les diverses morts, els avenços en la investigació que sembla estancada, els fets històrics de l’holocaust junt amb la creació de l’estat d’Israel i les etapes del dol del protagonista. L’interès no decau ni un instant i les ganes de continuar llegint fan que vulguem avançar amb rapidesa, però la brillantor de l’estil fa que alentim el ritme per gaudir de perles com aquesta: 

«Va sonar el telèfon del seu despatx. (...) Va pensar que era com els plors d’una criatura enfurismada que reclama el seu biberó.» 

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/10/priscila-morris-2025-papallones-negres.html

Hi ha tants Sarajevos que ens acostumem a contemplar els desastres de la guerra com si fossin de ficció.

Papallones negres té la virtut de trencar aquest mecanisme de defensa i de fer-nos viure dins l’horror. Estem assetjats en una ciutat que es devorada una guerra entre germans. 

Papallones negres fa poesia de la lluita per no renunciar a la humanitat i ens planteja la cruel paradoxa: la guerra divideix i ajunta: treu el pitjor i el millor de nosaltres. Papallones negres commou i consola perquè sense ser edificant deixa encesa una llum en mig de la foscor. La família, l’amistat, l’amor i l’art fan d’espelmes en mig de la boira que tan sovint contempla Priscila, la protagonista. 

Benjamin Black (2023) Les germanes Jacobs. Traducció d’Eduard Castanyo Montserrat. Alzira: Bromera (L’Eclèctica)

https://bromera.com/educacio/l-eclectica/9179-les-germanes-jacobs-9788413585581.html

Magnífica entrada que fa de marc a una bona novel·la. Com sempre, Black-Banville, ens parla d’art i comença dibuixant-nos un paisatge de les Dolomites que sembla una l’aquarel·la: un escenari grandiós que queda aviat relativitzat pel pensament del primer personatge que coneixem, el germà Damià que espera un fugitiu alemany:

«Era estrany (...) que un lloc que havia presenciat tanta història, que havia vist tants exèrcits que corrien com un torrent pel seu paisatge rocallós, s’assemblés tant a la imatge de sí mateix en una capsa de bombons.» 

Comencem a sospitar que el lloc idíl·lic amaga secrets negres i no quedarem decebuts. La connexió entre el frare Damià d’origen irlandès i el lloc tampoc és una casualitat. No he sabut trobar referència real del suposat monestir de Sankt-Fiakre a les Dolomites, però no té cap importància si existeix o no. Allò que interessa és que aquest sant és d’origen irlandès i patró dels jardiners. La relació amb els protagonistes que tenen el seu centre d’operacions a Dublín i uns personatges que suposadament abasteixen a Israel de productes agrícoles, tampoc crec que sigui fruit de l’atzar. 

La trama ens portarà a molts altres escenaris i a diferents ambients molt sovint evocats per obra i gràcia de la llum, crec que es podria fer una classe de les diverses maneres de fer-la present i és, per a mi, un dels punts forts del text. Només un exemple: 

 «Un raig de llum inclinat es retirava a la finestra mentre la posta de setembre avançava. La Phoebe va encendre un llum de peu al costat de la llar de foc. (...) A la profunditat de cadascuna de les seves copes de vi hi havia suspesa una espurna minúscula de color vermell, irradiant punxes de llum en totes direccions.» 

La Phoebe, la filla del doctor Quirke, queda amarada d’aquesta intimitat càlida que fa tant de bé al protagonista que està passant el dol de la mort de la dona que vam llegir a Quirke a Sant Sebastià. 

L’altre punt fort de la novel·la és la forma en la qual es trenen les diverses morts, els avenços en la investigació que sembla estancada, els fets històrics de l’holocaust junt amb la creació de l’estat d’Israel i les etapes del dol del protagonista. L’interès no decau ni un instant i les ganes de continuar llegint fan que vulguem avançar amb rapidesa, però la brillantor de l’estil fa que alentim el ritme per gaudir de perles com aquesta: 

«Va sonar el telèfon del seu despatx. (...) Va pensar que era com els plors d’una criatura enfurismada que reclama el seu biberó.» 

Una lectura per gaudir-la junt amb una copa de Jameson, com el que té a mà el detectiu Strafford per a casos d'emergència. 

Elvira Cambrils (2023) Argila i calç. Bromera: Alzira. Premi Enric Valor de novel·la

La vida de la vella Blanca, a la casa pairal de la Vall, es creua amb la de la jove Amina, del raval de Djibouti. 

Alhora convergeixen: acció i reflexió, aventura i acolliment, compromís i tendresa, violència i amor, memòria i reivindicació... La riquesa temàtica que poua de la filosofia amb naturalitat m’engresca, mentre que la capacitat de fabulació, l’estructura lleugera i l’estil àgil d’Elvira Cambrils m’arrossega. 

M’esgarrifa el periple de l’Amina cap al nord, m’emociona el trajecte vital de la Blanca semblant al de tantes dones que vam estudiar i treballar a contracorrent i encara vam tenir temps per aprendre a escriure en valencià —l‘idioma comú a València, Balears i Catalunya amb el que ens parlem i ens llegim. Són itineraris molt diferents, però hi ha un component que els fa convergir: l’impuls de viure en llibertat. 

I en el cas de Blanca el desig d’escriure que dona sentit a la vida. Ella mateixa diu perquè ho fa: per intentar comprendre, per cercar la bellesa i, sobretot, per deixar constància tant del periple forçat i de les injustícies que reflecteix Amina com de la seva pròpia ruta vital. 

Els cireres florits es converteixen en símbols dels dos camis que es creuen i d ‘aquest desig de comprensió, bellesa i d’una justícia més que poètica. 

«La brisa marina enlaire els pètals rosats de les flors dels cirerers, com petites volves de neu primaveral. Netedat i puresa. El pol oposat a la desolació de Suakin on he deixat Amina, vestida com un jove nubi, a punt de pujar a un cotxe blanc.»   

No puc passar per alt la sensació de germanor que m’ha deixat la lectura. He esperat uns dies abans d’escriure aquesta nota però continuo sentint-me al·ludida per alguna cosa més que coincidències de plantejament com que a Argila i calç Amina agafarà el relleu a Blanca, de manera similar a com Hala agafa el de la Mar a Ravals. 

Una paraula nova potser s’aproxima a allò que vull expressar: sororitat. 

 «Els seus pensaments i els meus s’abraçaran per sempre dins del nostre llibre.» 

 

#Aures. Montserrat Morera Escarré. Alzira-València: Bromera Morera Escarré (2023)

Aures és un llibre juganer com ho poden ser els vents suaus. Cinquanta relats relligats per personatges que ens expliquen històries d’herències, d’amors i de rodar pel món. 

Hi ha qui considera que és una novel·la mosaic que reflecteix l’actualitat. Per a mi, és l’intent de captar allò que fa únic un instant, la gràcia que individualitza una experiència i, alhora, la fa universal. Cerco allò que ens fa específicament humans i irrepetibles, alguna cosa com la que Walter Benjamin va explicar en la teoria de l’aura. 

Fotografia de Chema Madoz

Moments aurats també són aquells en que una imatge m’evoca una paraula i se m’encén l’espurna que, si treballo bé, es convertirà en relat. 

De què va?

De la noia que perd l’únic objecte que tenia de la mare, d’un jove que captura núvols, dels records d’un nedador, de la dificultat de superar una agressió sexual, de les diferents formes d’amor, de la Kati i la seva família de Mali i de Mataró, de l’ànima d’un violí que es va esquerdar a la Rambla un dia fatídic, de l’amor a la terra del padrí, de Catalunya, d’Espanya i del món, de com vivim el canvi climàtic, d’un pou que crida a submergir-hi, de gossos, de gats i d’ocells que, a vegades, pensen i parlen com ho fan unes sabates o una biga d’una casa pairal. 

 Però, sobretot, va de la joia de viure. 

Com a #Ravals, amb qui té parentiu encara que sigui tota una altra cosa, els personatges es mouen pels escenaris reals i simbòlics ben variats: des de Mataró a Salamanca o Tumbuctú, des de Vilassar de Dalt a Londres, des de Barcelona a Etiòpia, des de Tarragona al Pirineu, des de Valls a Colòmbia, des d’Empúries a l’Índia, des de Sant Pere de Ribes a Beseit, des de les terres de Lleida a Melbourne... 

Qui ho ha llegit em diu que crea addicció, que el conjunt està ben cosit i que us farà sentir part d’una família i uns amics amb els quals us reconeixereu. 

Jo només us suggereixo que llegiu deixant-vos portar pels vents que ens bressolen, ens empenyen i ens exalten i que al final escolteu la veu del mar.

Marilar Aleixandre (2023) Les males dones. Traducció de Sebastià Portell. Bromera (L’Eclèctica)

Dones titllades de dolentes. Dones tancades i silenciades. Totes presoneres sigui a la Galera, sigui a casa. 

«Dies monòtons, iguals, com les gotes de pluja.» 

Dones que canten i que s’escapen a la muntanya o al mar amb paraules de poemes. 

«Per llit, espines i brucs. No fulles noves, esbarzers i aritges, només.» 

Paraules que també serveixen per jugar. 

«Fa rumiar que visitadora sigui el contrari que visitant (...) Però ella, si és Visitadora, hi veurà. Potser arribi a ser vident.» 

Dones que lluiten con Concepció Arenal contra les males lleis i que arriben a veure més enllà i que encara ens il·luminen.

 «com una sibil·la en trànsit» 

Aquesta novel·la té molt de lírica ancestral i no només en els versos que l’esquitxen. 

Vente, rapasa 

Vente miniña.

Vent’a lavar. 

No pilón d’a fontiña. 

Sinó en paral·lelismes i leixa-prens que van teixint un text que pot semblar confós, però que és el reflex de la vida d’aquestes dones: estol d’històries que s’apuntalen unes amb altres com les veus d’una coral. 

La trama va avançant segura, generant intriga i fent seu aquest anar i tornar, aquest mai acabar que és la lluita per una vida més digna: 

 «Canvis a les presons? La justícia és un ratpenat que vola i tentineja, no sempre va cap endavant.» 

 Us sona?

#Ravals es passeja per la Rambla

Donar un tomb per la Rambla alegra la vida: l’aire del mar, la fresa de les fulles a l’estiu, la piuladissa dels estornells a l’hivern... i sempre les flors i la gent coneguda o forastera, mudada o arrossegada dansant a ritme de vals o de rock sense parar i... Ai, si para! 

La primera vegada amb molt de temps que la  protagonista de Ravals torna a passejar-hi és sortint de la Boqueria i després de passar per sota l’escut del mercat que va dissenyar l’arquitecte Antoni de Falgueres l’any 1913, el mateix que dona nom al relat Escut, que va merèixer el premi Ciutat de Tarragona, i on apareix per primera vegada la Hala, que a partir d’ell es converteix en un personatge principal de la novel·la que va ser decisiu per tancar-la. La Mar no sap que aquest escut no podrà aturar el terror del 17 d’agost de 2017 que viurà en primera persona, ni que el músic de carrer que troba davant del palau Moja tocant Dolça Catalunya es convertirà en una víctima. Ella només va a comprar a La Italiana del carrer Bonsuccés per celebrar que ha tornat al barri, encara que només sigui per vendre el pis de la mare. 

Els personatges de Ravals tenen el costum d’anar a donar un tomb per la Rambla al capvespre i així ho fan dues amigues de tota la vida que han nascut al carrer Hospital: la Tina i la Mar, encara que l’última hagi passat la vida a Londres. 

Qui llegeix les acompanya des del Liceu fins a la cocteleria Boadas en un tràveling que va Rambla amunt i del passat a l’actualitat: les eleccions del 1977, la nit de revetlla dels 80 amb l’Ocaña disfressat de Marilyn, el diàleg actual amb la florista Carolina i de fons la música de Beethoven:

 «El passeig que remunten no és ni el de la Maria que es passejava amb la bata d’estar per casa ficant-se amb la gent o xerrant sola, ni el del Xèrif, amb les mans a les cartutxeres o amb la verga a l’aire escampant la pixarada com si fos la mànega que, a la matinada, netejava de brutícia i de borratxos la Rambla de la seva joventut.» (Pàg. 109) 

Acaben assegudes prenent un còctel de xampany: 

 «La Tina esquiroleja damunt del tamboret abans de decidir-se a brindar per la Maria Dolors Boadas que ella, la Rambla i el Liceu, enyoren. 

La Mar també hi vol dir la seva. 

 —Brindo pel nostre passeig, columna vertebral de la ciutat. 

L’amiga es peta de riure. 

—Jo en diria... la cua.»  (Pàg. 111)

Però hi ha moments en que la Rambla s’atura i es trenca: així va ser el 17 d’agost de 2017 i així es reflecteix aquell moment on només s’escoltaven els ocells. Ells són els que ens expliquen com una furgoneta blanca va trencar la música de la Rambla. 

 «Els ocells ho han vist tot i continuen cantant com si s’ho expliquessin. Per a ells només existeix el present.» 

No sabia des de quin punt de vista explicar la cursa de la furgoneta assassina i després d’escoltar els testimonis que repetien com el silenci que va quedar després de l’atemptat només era trencat per la piuladissa dels ocells, vaig recordar uns versos de Juan Ramón Jiménez que em van donar el to de l’escena que narra els fets. 

              «Y yo me iré. Y se quedaran los pájaros 

                cantando.»   

L’última baixada de la Rambla, la fa la Mar, sola, resseguint els llocs de la desgràcia, fent el dol de la tragèdia i anant a parar a les escales que acaben al mar. Al final del seu trajecte la vida li fa un gir, les onades del passeig més alegre i, potser, el que més tragèdies ha sofert la fan canviar de rumb. 

La Rambla no és la cua de la ciutat sinó la seva ànima: l’esperit de l'urbs que plora, riu i es transmuta integrant dolors i alegries amb l’aire del mar, la fresa de les fulles a l’estiu, la piuladissa dels estornells a l’hivern.... i sempre les flors i la gent coneguda o forastera, mudada o arrossegada dansant a ritme de vals o de rock sense parar. 

 Que res no aturi la Rambla!

#RAVALS I SANT JORDI

«La rosa acabada de collir, oberta de bat a bat i amb tots els grocs als pètals ribetejats de carmesí, mostra els pistils, cuques menudes sobre un botó de vellut. Aquest capvespre, el Ton la porta a la mà com si li hagués plogut del cel. La Mar el fa entrar a casa i, la pren amb gentilesa. «Quants anys fa que no passava Sant Jordi a Barcelona...» 

—D’on has tret aquesta preciositat? 

—D’un jardí tancat on s’amaguen les delícies...»

RAVALS: Passejar les ciutats

Passejo per la ciutat com si la llegís. 

Em deixo portar per les olors, els colors, la llum i les ombres. Tan aviat descobreixo un balcó florit, un infant que mira un colom, el soroll d’una font o unes notes sortides d’una porta entreoberta; com una serigrafia en una façana, una estàtua de no sé qui o una escala imperial en un edifici decrèpit. Trepitjo el terra per on ha passat tanta gent, poso els peus on s’ha vessat sang, s’ha vomitat, s’ha saltat de joia i s’ha fet la revolució. 

La ciutat es per a mi un llibre clàssic on sempre puc tornar, perquè cada vegada hi descobreixo diferents matisos i noves maneres de viure. No hi ha altra manera de conèixer-la: només diu els seus secrets a qui amb ella va. 

Soc una flâneuse i m’agrada caminar sense ruta prefixada. L’automatisme de les passes em porta a un estat de transit sense pensament racional que em provoca onades de sensacions. Les dones més aviat hem estat finestreres: hem mirat des de l’interior el món i hem passejat poc la ciutat. Potser per això, perdre’m pels carrers em fa sentir una sensació de llibertat i d’anonimat: és fondre’m amb la gent, amb l’aire viciat o amb l’alè del mar, amb el vol d’estornells del capvespre i amb les llums que em fan l’ullet. 

Potser hi ha una manera especial de passejar la ciutat amb peus de dona, potser la primera a deixar-ne constància va ser Virgina Wolf que va començar La senyora Dalloway amb la Clarissa dient: «M’agrada passejar per Londres...» i que troba a faltar que els flâneurs no deixin constància, posem pel cas, de la dona amb una urna que està representada a les portes del Fundling Hospital, la casa de Maternitat de Londres que em trasllada immediatament al Raval de Barcelona i alhora a Westminster on la meva protagonista es fixa amb les escultures de dones que passen desapercebudes pels vianants. Fins i tot el so del Big Ben també parla a la Mar de Ravals com a la Clarisa de la Wolf. Me n’ha fet adonar el llibre Flâneuse de Lauren Elkin que vaig llegir un cop acabada d’escriure la novel·la. Com aquesta autora, tot caminant, sento que memoritzo la ciutat amb els peus, que sintonitzo amb els diversos acords de les urbs dividides per fronteres invisibles i que m’acompanyen els vius i els morts. 

No sé si això és psicogeografia o topografia profunda com han dit alguns entesos, però la ciutat em parla en un llenguatge ocult i després em cal escriure allò que em sembla que m’ha dit. A Ravals ho he intentat i per això a cada capítol hi ha, almenys, un passeig per la ciutat. 

Aquest són els trajectes principals per on la narració fa travellings acompanyant als personatges que conversen o que es deixen portar per pensaments desordenats i sensacions: el carrer Hospital de punta a punta: un abans i un després, els antics molls de Londres fins a la nova Tate, Rambla amunt, de la Barceloneta a la Rambla, Montjuïc, els Encants, Westminster, de l’Ateneu Barcelonès a l’Hospital de la Santa Creu: Raval nord, el barri de Saint Cyprien de Tolosa de Llenguadoc, el Raval sud i el barri Chino i Rambla avall. 

Encara que l’escenari principal sigui el barri del Raval de Barcelona, ens passegem per altres ravals de la ciutat i d’altres poblacions. L’esquema del raval es repeteix amb peculiaritats pròpies a cada indret: a l’altra banda d’un riu o d’una riera, al costat dels molls, fora muralles, on hi ha l’hospital i els prostíbuls, les industries contaminants, el mercat negre i de droga i allí on primer arriben les onades d’emigració. Per altra banda, els ravals es transformen i canvien de lloc. El text intenta plasmar aquesta visió polièdrica i mutant d’aquests llocs menyspreats on les ciutats posen tot allò que no volen veure, però que necessiten. Cap urbs s’entén sense els seus ravals, sempre estigmatitzats, quan són la cara oculta i potser la més autèntica de la ciutat. 

Passejar-hi sense prejudicis és l’única manera de sentir la seva vitalitat, l’esperit escindit entre l’alegria de viure i la misèria, la solidaritat i la llibertat individual, el deixar fer i, alhora, l’acompanyar amb una compassió entesa com sentir el mateix que l’altre, vingui d’on vingui, sigui com sigui. 

 Aquest és l’esperit dels ravals que la ciutat m’ha fet intuir mentre hi caminava.

Ravals: banda sonora

Ravals  havia de tenir música de fons.

Al meu barri barceloní no només hi ha el Liceu de cara a la Rambla i de cul al Raval, sinó que a l'antic Odeó de la plaça Sant Agustí hi va tocar Listz, al Romea hi actuà tota la nova cançó, els cuplets ressonaren pel carrer Nou de la Rambla i les rumbes al carrer Cera.  Avui, es continuen escapant notes pels balcons de cases particulars, de l'escola de música de la Riera Alta, del Xamfrà del carrer de les Tàpies o del Conservatori del carrer Nou.

Per si no n'hi hagués prou, bona part del veïnat   acaba de participar a  l'  Òpera  del Raval, La gata perduda. 

Així doncs, la música és molt present a la novel·la. 

S'utilitza en la caracterització de personatges  com la Mar,  amant de la música clàssica o del Paul, fan de Leonard Cohen i, fins i tot,  un animal de companyia, la Perla, està descrita musicalment.

La gata que ballava amb música de Debussy

Una determinada melodia es pot relacionar amb un fet  com la suite simfònica de Sheherezade que escolta la protagonista baixant per la Rambla després de l'atemptat i pot fer de leitmotiv,  com en el cas del retorn de la cançó The Future del cantautor britànic. 

«(El Paul) canta amb Cohen: 

Things going to slide, slide in all directions.

...va cap a la cuina i pensa com el vell Leonard: tot flueix en direccions imprevistes.» Pàg 29.

O ser un contrapunt, com és el cas de la  Madame Batterflay que és l'eix del relat de la història del personatge secundari de la Paca per ressaltar la conducta de la Carmina, la mare de la protagonista. 

Per altra banda, hi ha músiques que recreen ambients com les cançons que sonen a la Missa del Gall de Sant Agustí i que s'han extret de la realitat encara que al text agafin una dimensió simbòlica. 

Així mateix,  la nit de l'atemptat del 17A va sonar el Nocturn 2 de Chopin a la Casa Bethoven de la Rambla i, a la novel·la, aquesta composició s'utilitza de fil conductor de l'escena corresponent. 

La música com a refugi: Chopin i l'atemptat de la Rambla

Músiques i paraules es trenen a Ravals.