TOTES LES ENTRADES

dilluns, 22 de maig del 2023

Irene Pujades (2020) Els desperfectes. Barcelona: L’altra editorial

Fotografia: Adrià Costa, Nació Digital

Em trobo amb una escriptura deslligada, amb relats com esbossos, amb fragments plens de llum i d'altres de foscos, amb un humor negre i unes paròdies que costen de pair, però continuo llegint perquè sembla que tot s'arregli menjant i perquè hi ha unes imatges que m'encanten: 

«El costellam li creix com un pa de pessic al forn, i després se li desinfla» 
«La mandíbula li malabarella.» 

I unes adjectivacions triples magistrals: 

Les mosques: «aposentades, flamenques i aristocràtiques.» 
El nas «.nou, egòlatra, segregacionista...» La llengua «llampant, rugosa i camaleònica» 

O substantius que fan la mateixa funció: 

«...agafava la noia per la cintura (colls, abelles, vellut)... »

M'acaba d'atrapar la recreació de sensacions: 

«Recordo la canícula de l'estiu, la llanguida sobre els pensaments i sobre les coses, com un mantell. » 

O al conte preferit «El cos calent» quan la protagonista morta entra dins el cos del marit viu i 

«Flairé fusta vella, tabac als dets, una olor forta i desagradable que sentí fa anys en un passeig per Augarten. Les parets eren aspres al tacte, com un paladar; deixat de ferro de l'excess d'alcohol i la manca d'aigua. Penes com còdols, un intestí llarg d'avidesa. Pensé: Josef, recoi, mai no has sabut fer-te vell. » 

Quan soc al cementiri amb els vàndals penso amb Calders i quan parla amb propietat de plantes amb la Rodoreda. 

«...un bosc de xiprers, arbres de l'amor, parterres de crisantems i semprevives. Les branques de crespinell... » 

I em quedo amb ganes de confirmar si hi ha més elements per jugar al joc de roman a clé que els noms dels diaris del relat final.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada