TEMPS DE METÀFORA SUPERA LES 200.000 VISITES

 

TEMPS DE METÀFORA 

ÉS UNA FINESTRA

TEMPS DE METÀFORA

SE M'HA CONVERTIT EN UN DIARI  PERSONAL

TEMPS DE METÀFORA

ÉS UNA INVITACIÓ A COMPARTIR EL GUST PER LA LECTURA

TEMPS DE METÀFORA 

EM FA LLEGIR COM A ESCRIPTORA

A TEMPS DE METÀFORA BUSCO EL REREFONS DE LES PARAULES I LA COMUNICACIÓ AMB ALTRES LECTORES I LECTORS

PER SEGUIR TEMPS DE METÀFORA NOMÉS HEU DE PRÉMER EL BOTÓ QUE TROBAREU A LA DRETA DE LA PRIMERA PÀGINA

CONEIXEREU LES PROPERES NOVETATS

GRÀCIES! 

Isona Passola i Vidal (2023) De la metàfora literària a la metàfora visual (De la novel·la a la pantalla) Discurs llegir el dia 9 de febrer de 2023 en l’Acte de Recepció Pública a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Barcelona: Real Acadèmia de Bones Lletres

Llegeixo el discurs d'Isona Passola a la Biblioteca de l’Ateneu encuriosida pel títol i em trobo amb una vella i coneguda sintonia: la de les aules de la UAB acabades d’estrenar. El contacte engrescador amb el professorat, el compromís social indestriable de l’estètic i les ganes de buscar nous horitzons lluny de “cert academicisme” avorrit. Tot plegat forma part del rerefons dels que vam triar l'Autònoma aquells anys que ara em semblen gloriosos.

Res millor que la metàfora per sortir del camí trillat: és un salt que sempre va més enllà buscant un plus significatiu. Així a les pel·lícules de la Passola aquest trop no és un recurs poètic més; sinó que dona dimensió simbòlica a imatges que queden gravades a la retina. 

Revisc la foscor de Pa negre, l’aranya d’Incerta glòria i torno a tenir ganes de veure les escenes rodades a l’Hospital de Sant Pau. 

Ara bé allò que més m'arriba al cor és la resposta a l’eterna pregunta de com es fa una bon llibre o una bona pel·lícula:

 «Amb la vida.» 

 Ni més ni menys.

Irene Pujades (2020) Els desperfectes. Barcelona: L’altra editorial

Fotografia: Adrià Costa, Nació Digital

Em trobo amb una escriptura deslligada, amb relats com esbossos, amb fragments plens de llum i d'altres de foscos, amb un humor negre i unes paròdies que costen de pair, però continuo llegint perquè sembla que tot s'arregli menjant i perquè hi ha unes imatges que m'encanten: 

«El costellam li creix com un pa de pessic al forn, i després se li desinfla» 

«La mandíbula li malabarella.» 

I unes adjectivacions triples magistrals: 

Les mosques: «aposentades, flamenques i aristocràtiques.» 

El nas «.nou, egòlatra, segregacionista...» La llengua «llampant, rugosa i camaleònica» 

O substantius que fan la mateixa funció: 

«...agafava la noia per la cintura (colls, abelles, vellut)... »

M'acaba d'atrapar la recreació de sensacions: 

«Recordo la canícula de l'estiu, la llanguida sobre els pensaments i sobre les coses, com un mantell. » 

O al conte preferit «El cos calent» quan la protagonista morta entra dins el cos del marit viu i 

«Flairé fusta vella, tabac als dets, una olor forta i desagradable que sentí fa anys en un passeig per Augarten. Les parets eren aspres al tacte, com un paladar; deixat de ferro de l'excess d'alcohol i la manca d'aigua. Penes com còdols, un intestí llarg d'avidesa. Pensé: Josef, recoi, mai no has sabut fer-te vell. » 

Quan soc al cementiri amb els vàndals penso amb Calders i quan parla amb propietat de plantes amb la Rodoreda. 

«...un bosc de xiprers, arbres de l'amor, parterres de crisantems i semprevives. Les branques de crespinell... » 

I em quedo amb ganes de confirmar si hi ha més elements per jugar al joc de roman a clé que els noms dels diaris del relat final.

Emmanuel Carrère (2021). Ioga. Barcelona: Llibres Anagrama. Traducció de Ferran Ràfols Gesa

Carrère m’enlluerna i m’inquieta alhora, però hi torno i no només perquè fa anys que practico ioga.

Em trobo amb un patchwork muntat con un guió cinematogràfic amb punts de gir estratègicament situats, anticipacions i epifanies a vegades velades per l’escepticisme. 

Xalo seguint el camí que sembla que portarà el protagonista cap a la «serenitat meravellada». A mida que avança el text s’espigolen definicions de la disciplina que ens ocupa, no cal patir per recordar-les perquè al final s’agrupen en una llista que ocupa tres pàgines i que fa de colofó d’haver superat el repte que suposa complir l’objectiu inicial de fer «un llibre subtil i ocurrent sobre el ioga.» Aviat tinc la certesa que més que un propòsit és un leitmotiv irònic que expulsa l’obra de les prestatgeries dedicades a l’autoajuda. 

A aquestes alçades de la lectura, suposo que l’autor em desactiva la prevenció inicial en confessar que intenta rebaixar el seu ego, però com que vinc de llegir Els anys d’Annier Ernaux, el jo, jo, jo de Carrère em continua carregant. Tot i així, concloc que és tan brillant que no pot escriure d’una altra manera «O lo tomas o lo dejas.», que deia l’àvia. I no només el prenc, sinó que al contrari que amb Limonov, adopto la paradoxa sobre la qual es construeix. 

« ...un llibre necessari que serveixi per unir els dos pols: una prolongada aspiració a la unitat, a la llum, a l’empatia, i la potent atracció oposada de la divisió, la reclusió en un mateix, la desesperació. Aquest estira-i-arronsa és la història de tothom.» (Pàg. 162)

Així, escriure pot ser una mena de meditació. Potser també ho és llegir, penso tot subratllant algunes metàfores espatarrants com el llac sonor que és «el deixant d’un sol cop de maça d’un gong», o «una nota com un estel llunyà des d’on es desenrotllarà una garlanda.»  

Arribo al pedaç fosc de la baixada als inferns i em costa una mica, però a mida que les vides dels migrans de tota mena es creuen a l’illa de Leros la cosa s’anima i el ioga es situa al seu lloc. No hi ha fugida del samsara, sinó que el contacte amb persones que pateixen guareix més que la meditació concentrada en la respiració. 

Acció i contemplació, escriure i buidar-se de pensaments, fer una cosa i la contrària: «els llibres et donen dret a tot.» (Pàg. 67) 

Fins i tot a acabar amb la joia de contemplar com la persona a qui es comença a estimar practica ioga sense pretensions, just allò que fa temps que provo de fer.