Vaig llegir Entre Sant Peters i Sant Pau en l’edició de 1999, comprada de vell, encuriosida per la relació que podia tenir amb Ravals i abans de parlar del nostre barri amb Antoni Munné-Jordà, a Vilanova. Vam tenir una conversa no només agradable, sinó enriquidora que em va fer tornar als anys que vam viure tan a prop i descobrir la saviesa afable de l’escriptor.
Ara que veu la llum la nova edició de la novel·la que va quedar finalista del Premi Sant Jordi l’any 1995, rescato alguna de les notes que vaig fer del text.
Entre Sant Peters i Sant Pau va més enllà de la recreació d’un barri i d’una època tan viva que em sembla que trobo els personatges a l’Hotel Espanya atrotinat, a la parròquia de Betlem, a la sortida de la Massana, a la Rivolta, al Club San Jorge, a la sucursal del Banc de Santander o passejant per la frontera de La Rambla.
És una novel·la d’aprenentatge de vida i d’escriptura on aviat se’ns diu allò que podria ser el lema del text, després d'un encontre casual davant la tomba del pare del protagonista:
«i després nhi ha que diran que la vida no imita lart. La vida és més ireal.»
El fil narratiu tira enrere i ens trobem a mitjans de segle passat amb un fill que acompanya al pare i comença a veure món. Només es tracte de traspassar la Rambla i anar al barri de Poblenou, però el fill ho sent com «un trencament entre dues ciutats».
No és pas exagerat, és la constatació de com era de petit el nostre món i de com dialoguen encara avui les dues Rambles. Aquest passeig es converteix en iniciàtic al tastar per primera vegada la cervesa i compartir la vida professional del pare i, alhora, i això és el que més m’interessa, s’aconsegueix un paral·lelisme a partir de sensacions com les de l’olor de la pipa: «de picadura cremada, ofensiva i alhora atraient, com la fortor d’un calaix de fusta tancat durant massa temps»
Aquesta sensació l’acabem de sentir dues pàgines enrere i molts anys després acaba l’escena de la trobada al cementiri:
«Ella li prem fort la mà i ell sent ben endins un gust amargant. Com un regust de cervesa. Per a ell és el gust amarg de ser home.»
Ser home com li ha ensenyat el pare, però ben diferent. Aquí tenim el motor que mou l’escriptura: un nen que es fa gran negant i afirmant el pare. Xoquen, es distancien i es tornen a trobar, s’accepten i, per fi, el fill posa nom a aquesta sensació que impregna bona part de l’obra: «L’amarezza.»
Tot això ve embolcallat amb una sensibilitat que no embafa i ens arriba ben endins mentre descobrim per què el pare va anar ser al setge de Leningrad i el paper del Cisco, testimoni protector, part important de la xarxa de veïnatge que també té personatges masculins.
A més a més, Entre Sant Peters i Sant Pau està escrit amb un llenguatge que brilla:
«Una ratlla de claror que feia ballar la pols.»
«—Quants jueus has matat —li cridà l’Alfonsito—. Mira io. Ra-ra-ra-ra-ra —feia girar bojament tots dos xerracs— Tots morts, tots morts.»
No calen explicacions només pinzellades de descripcions o de diàlegs ben travats amb un estil precís i senzill que fa semblar fàcil relacionar la història amb la vida quotidiana sempre amb respecte i amor per la llengua. Així ho apreciem tant amb la cura per captar la vivor del llenguatge oral, encara que no sigui normatiu, com en el comportament del pare del protagonista que parla en català amb l’Adela perquè sàpiga que és la nostra llengua:
«L’Adela viu a les cases barates de l’altra banda de Montjuïc, i allà ni el senten parlar. Pot comprar, pot dur els nanos a l’escola, pot txerrar amb les veïnes, pot vindre aquí a treballar, pot fer-ho tot i ni saber que el català existeix. Em sembla que és casi una obligació que ia que ve a casa a treballar io li dediqui mitxa hora a fer-li sentir el català.»
Gran lliçó, mestre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada