Dones titllades de dolentes. Dones tancades i silenciades. Totes presoneres sigui a la Galera, sigui a casa.
«Dies monòtons, iguals, com les gotes de pluja.»
Dones que canten i que s’escapen a la muntanya o al mar amb paraules de poemes.
«Per llit, espines i brucs. No fulles noves, esbarzers i aritges, només.»
Paraules que també serveixen per jugar.
«Fa rumiar que visitadora sigui el contrari que visitant (...) Però ella, si és Visitadora, hi veurà. Potser arribi a ser vident.»
Dones que lluiten con Concepció Arenal contra les males lleis i que arriben a veure més enllà i que encara ens il·luminen.
«com una sibil·la en trànsit»
Aquesta novel·la té molt de lírica ancestral i no només en els versos que l’esquitxen.
Vente, rapasa
Vente miniña.
Vent’a lavar.
No pilón d’a fontiña.
Sinó en paral·lelismes i leixa-prens que van teixint un text que pot semblar confós, però que és el reflex de la vida d’aquestes dones: estol d’històries que s’apuntalen unes amb altres com les veus d’una coral.
La trama va avançant segura, generant intriga i fent seu aquest anar i tornar, aquest mai acabar que és la lluita per una vida més digna:
«Canvis a les presons? La justícia és un ratpenat que vola i tentineja, no sempre va cap endavant.»
Us sona?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada