L’estructura em sona: uns cinquanta apunts de vivències que juguen amb una paraula.
Escric el mot que m’evoquen amb el llapis que faig servir per subratllar al costat del dibuix al·legòric que inicia cada capítol. Dialogo amb la lectura i les paraules que, com que vinc d’on vinc, em semblen paraules amb aura. Les de la Vernet s’entortolliguen massa amb les meves i em trasbalsen en apartats com «Pou»i «Mirall»
A mida que avanço, vaig agafant distància encara que m’identifiqui amb el «desfici de ser de la manera de voler ser» i, a poc a poc, l’estil aspriu em va calant i xalo amb les analogies, les el.lipsis i la ironia.
El Priorat es torna fesomia perquè el paisatge és la seva gent, la que en fa casa, la que guarda memòria de les pedres que han fet els murs que sostenen la terra de conreu, la que clama perquè no els prenguin l’aigua, la que va i torna, la que fa passeres al riu i combois a la terra, la que gaudeix de les flors blanques i de les efímeres. Aquella gent que creu que tota pedra fa paret i aprofita la roba vella per fer pelinxos.
L’ordre de les cinquanta tessel·les d’aquest mosaic està ben calculat per fer-nos reviure el camí de l’exili, la tornada i la forma de compromís social i polític que comporta. A mig camí hi trobo l’eix del text en els apartats «Relat» i «Tornar» i no paro de fer-me preguntes. És la ficció foc d’encenalls? És part d’aquest foc sentir-se «una molsa en un racó de la roca aspriva» o ser «perdre de reble»?
Entre mig dels dubtes hi ha una petita certesa a les ruïnes d’Scala Dei on em sembla trobar l’ànima del llibre: el desig de refer un vincle amb la terra que sigui aplicable a qualsevol altre lloc.
M'hi apunto.
M’enduc una sorpresa final: els cinquanta mots que he anat anotant mentre llegia els trobo, amb lleus variacions, al final evocant la roda de la vida.
Ben jugat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada