La Solitària lluita contra la grisor i si cal anar a les muntanyes per veure el cel de més a prop i per escoltar les paraules que no s’emporten els vents, ho fa.
Em reconec en el desig de silenci, en la presència propera de la mort des de massa aviat i en el desig de fer les coses el millor possible.
A les valls altes, La Solitària escolta les veus de personatges que, com a sants d’un retaule s’expliquen. Ho fan bé, potser massa per a la mena de lectora que soc, amb reflexions properes a un assaig que cada vegada coqueteja més amb la ficció.
Això sí, entre mig dels discursos trobo imatges que em transporten als cims o sentències lapidàries.
«... en llevar-me faig un crit i el núvol m'escolta...»
«L'enyorança és com caminar amb una pedra a la sabata.»
«Les suïcides estem preparades per trair el cos.»
Aquí trobo el veritable repte: parlar des de la mort que a poc a poc, «com quan cau la nit» s'apodera de la mare. Cal donar veu a qui sent com creix dins seu una pedra que l'estira cap a l'aigua sigui de pou o de bassa i, aleshores, el fil entre realitat i ficció s'entortolliga, paradoxalment, la mort és transforma en un cant a la vida i les paraules troben la manera de fer camí, camí del bo.
La Solitària ha anat a les altures buscant una epifania i la troba en el lligam entre realitat i escriptura tan estret i intens que sembla que la mateixa narradora (autora?) traspua per la ferida fins que troba la pau en un estat de levitació extàtica:
«Estirada sobre l'herba sento que el cos sura a la bassa»
I sent que tot flueix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada