A més a més, té el poder de despertar les metàfores adormides i ens en fa invocar el poder. En bona hora, perquè ens cal la utopia.
No en convoca la màgia negra perquè ja n'hi ha prou amb la realitat esfereidora de la violació i la mort d'una innocent que es tapa amb l'eufemisme d'una desgràcia natural.
Em quedo amb les descripcions vives de la Costa da Morte, amb les recreacions d'estats anímics, amb l'ús de la segona persona i amb el particular registre popular que el traductor ha sabut vessar al català.
Lisístrata ressona en aquestes pàgines, junt amb el mite d'Aracné com a Les dones del lli. Aquí, però són els boixets els que no només mouen el món, sinó que redefineixen el llenguatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada