Montse Albets (2024) Només terra, només pluja, només fang. Barcelona: Periscopi

Pols ets i en pols et convertiràs.

La cita bíblica em ressona durant la lectura, en pic em recupero del  magistral inici.

La Maria entra a la casa del poble tancada des de fa temps i qui narra ens amaga, amb encert, el drama que arrossega: ens el farà descobrir a poc a poc. 

L'edifici abandonat, l'ambient i els objectes ens parlen de decadència:

"Els retrats continuen en silenci al costat del vell rellotge, com cada hora i cada minut d'ençà que ella se'n va anar.˝

I comencem a fer-nos preguntes: De què fuig la Maria? Per què el primer que fa és netejar el congelador? Ja ha donat de mamar al nen?

Aquest infant que "se li esconilla entre cames" i a qui canta les cançons que "tornen a brollar com un xiuxiueig, fregant les parets del menjador, cargolant la seva llengua per les potes de la taula". Aquest infant que no sabem perquè ha volgut portar al lloc on ella sent que pertany m’intriga.

Fins que la porta del congelador net i en funcionament, es tanca i ens quedem amb l'ai al cor: l'autora maneja la tècnica del suspens a la perfecció.

A partir d'aquí aclarirem no només la peculiar situació, sinó també els secrets que les velles parets i els morts que hi han viscut han amagat:

"A sobre la calaixera hi ha la capsa de l'àvia, la Maria s'hi acosta i els morts, curiosos, l'envolten per veure què hi ha dins."

Ara bé la gràcia no només és a l'argument i a la disposició de la trama sinó en el llenguatge que ens regala Montse Albets que va des combinacions de paraules encertades com a "plor desnerit" a les dites coloquials com "els testos s'assemblen a les olles" i, sobretot, a imatges ben treballades que donen un to proper i, alhora, poétic al text.

"L'aixeta de la cuina escup a batzegades l'aigua tèrbola com una vella rondinaire i sense dents."

"...quieta, àvia, tan morta. Em vas recordar una orellana, com les que compraves a plaça. Tenies pell d'orellana. Dolça i àcida."

Just així és aquest història també.

Dolça i àcida.

INVENTARI 2025 (2) DISTOPIES I ALTRES FOSCORS

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/03/mariana-enriquez-2019-nuestra-parte-de.html

Me he sentido parte de la selva, de la casa del terror, de los rituales satànicos, de la lucha por conservar el poder, de la llamada de la sangre, de los síntomas de una enfermedad sin nombre, de las tumbas con cadáveres sin identificar, de los desaparecidos bajo regímenes dictatoriales y de los pozos abiertos de cadàveres en los que nos sumerge Olga Salgado.

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/09/ursula-k-le-guin-2024-la-ciutat-de-les.html

Vivim a la ciutat de les il·lusions, però no ho volem saber.

Cal que un Missatger ens redimeixi? 

Volem de veritat fugir de responsabilitats i ser manats? 

O ens decidim a tenir les regnes de la propia vida?

Hem de conviure amb dos jos com el protagonista  Redemptor? 

Serà possible escapar-nos del parany de les comoditats i de l'evasió?  

Com destriar la veritat de la mentida? 

En qui podem confiar? 

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/04/benjamin-black-2023-les-germanes-jacobs.html

L’altre punt fort de la novel·la és la forma en la qual es trenen les diverses morts, els avenços en la investigació que sembla estancada, els fets històrics de l’holocaust junt amb la creació de l’estat d’Israel i les etapes del dol del protagonista. L’interès no decau ni un instant i les ganes de continuar llegint fan que vulguem avançar amb rapidesa, però la brillantor de l’estil fa que alentim el ritme per gaudir de perles com aquesta: 

«Va sonar el telèfon del seu despatx. (...) Va pensar que era com els plors d’una criatura enfurismada que reclama el seu biberó.» 

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/10/priscila-morris-2025-papallones-negres.html

Hi ha tants Sarajevos que ens acostumem a contemplar els desastres de la guerra com si fossin de ficció.

Papallones negres té la virtut de trencar aquest mecanisme de defensa i de fer-nos viure dins l’horror. Estem assetjats en una ciutat que es devorada una guerra entre germans. 

Papallones negres fa poesia de la lluita per no renunciar a la humanitat i ens planteja la cruel paradoxa: la guerra divideix i ajunta: treu el pitjor i el millor de nosaltres. Papallones negres commou i consola perquè sense ser edificant deixa encesa una llum en mig de la foscor. La família, l’amistat, l’amor i l’art fan d’espelmes en mig de la boira que tan sovint contempla Priscila, la protagonista. 

Priscila Morris (2025) Papallones negres. Traducció de Marc Rubio. Barcelona: Periscopi

Hi ha tants Sarajevos que ens acostumem a contemplar els desastres de la guerra com si fossin de ficció.

Papallones negres té la virtut de trencar aquest mecanisme de defensa i de fer-nos viure dins l’horror. Estem assetjats en una ciutat que es devorada una guerra entre germans. 

Papallones negres fa poesia de la lluita per no renunciar a la humanitat i ens planteja la cruel paradoxa: la guerra divideix i ajunta: treu el pitjor i el millor de nosaltres. Papallones negres commou i consola perquè sense ser edificant deixa encesa una llum en mig de la foscor. La família, l’amistat, l’amor i l’art fan d’espelmes en mig de la boira que tan sovint contempla Priscila, la protagonista. 

Em fixo en les imatges que aferren a la vida, com les dels colors d’un paisatge estimat. 

 «...el núvol es veu travessat per unes franges escarlata. És difícil saber si són els primer rajos de sol naixent o els reflexos dels edificis incendiats. 

     Vermell Sarajevo. Així és com la gent anomena ara aquest color, com si fos el nom d’una pintura a l’oli.» 

O els tubs de pintura que, quan tot s’esgota, en l’esforç per aprofitar-los semblen «peles de fruita» o en el somni d’estar pintant un quadre on el paisatge respiri com si fos ben viu i no ferit de mort. 

La ciutat i els seus voltants s’humanitzen: els filferros que els rodeja pesa sobre la gent, Sarajevo «s’arrecera en soterranis i forats d’escala.» 

La mort guanya terreny cada dia i el Samir es pregunta: 

     «Com collons pot ser que Occident hagi reconegut la sobirania de Bòsnia però no ens hagi permès defensar-nos?» 

Canviant el nom propi, aquesta pregunta ens la continuem fent ara mateix: 

«la guerra o empudega tot.»