Un llibre exuberant que supera l’anomenat gènere negre i que, alhora, l’honora. Un escriptor que mata bé i que ens fa seguir la pista de l’assassí mentre repassa les aventures de Tirant lo Blanc.
Hi trobem crítica social, història reviscuda, coneixement de l’anima humana, domini de la llengua i humor. Ja des de l’inici, ens adonem de la gràcia amb què es relacionen aquests elements en detalls com el que segueix:
«... els remots pobles mesopotàmics havien empalat als seus enemics amb la mateixa facilitat amb què havien desenvolupat l’escriptura.»
El rerefons històric està documentat per un erudit que ha paït la informació i ens la serveix com el bon restaurador que fa empassar un bon àpat sense embafar. Així entenem tant la importància de la caiguda de Constantinoble com de l’abolició de la pena de mort.
M’ha semblat que coneixia el protagonista, de tota la vida: viatger curiós, amant dels llibres i de la bona cuina que em portava a llocs carregats d’història que reconeixia i, aleshores, la lectura es tornava diàleg, perquè, un altre valor d’aquesta novel·la, és la varietat d’escenaris ben trobats.
Quin plaer tornar al Londres de Carnaby Street de la meva joventut, a Londres, a Roma, a París, a Grècia! Quines ganes d’anar a Rodes o a Cefalònia!
L’acció que es situa en aquests llocs està integrada en l’argument i tan podem seguir els personatges per la senyorial Place des Vosges de París com pels carrerons propers al Café Procope on l’any 1981 se celebra un acte per aconseguir l’abolició de la pena de mort just al costat d’on es va inventar i construir la guillotina. L’ambientació del relat de l’última execució amb aquest mètode fet per Monique Mabelly és un dels moments estel·lars del llibre.
 |
| «Silvie Valois havia caminat des de casa seva fins a la Place des Vosges |
i ara prenia un cafè amb llet a la terrasseta del Carette emparada per la bellesa de la imponent plaça porxada.»
També passegem per Barcelona on reconeixem la llibreria Decumana a prop del claustre de la Concepció, el barri de Sants, el del Poblenou... Siguem o siguem, trobem detalls plens d'intenció que ens fan gaudir.
Tot això està amanit per un «savoir fair» que respecta opinions diverses i una actitut d'anteposar el dubte, a l’afirmació dogmàtica com quan, en una metàfora treta de la vida quotidiana, s’imposa un to d’equanimitat.
«Això desfeia molts dels meu apriorismes com si fossin terrossos de sucre en un cafè bullent.» Pàg. 181.
O, en un dels bons diàlegs, es contrasten opinions i sentiments.
«—Senyor Julià, quan un poble és ultratjat, quan una pàtria és esclavitzada, ni l’ultratge ni la humiliació caduquen.
—Vostès estan malalts de rancúnia...—he dit amb la veu tremolosa, pensant que potser jo també patia el mateix mal.»
Tanco L’assassí del Tirant amb el convenciment que aquest «tour de force» narratiu mereix ser reconegut en la seva vàlua perquè és un d’aquells llibres que no caduquen.
Del mateix autor en aquestes pàgines:
https://tempsdemetafora.blogspot.com/2022/07/jordi-fernando-aloy-2021-la-negreta-i.html
