TOTES LES ENTRADES

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #Margarciapuig. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #Margarciapuig. Mostrar tots els missatges

dijous, 26 de juny del 2025

Mar García Puig (2023) La historia de los vertebrados. Barcelona: Penguin Random House

En pelota.

Me estremece cómo la autora escoge desnudarse para liberarse del estigma de ser acusada de mala madre y de la condena de preguntarse, tras la batalla del parto, si sera capaz de criar a sus vertebrados. 

Muchas hemos estado en la misma situación.

Sabíamos que la «locura puerperal» llevaba a nuestras abuelas al manicomio, y las abuelas actuales callamos y escondimos el miedo para que nadie dudara de nuestra capacidad de trabajar y criar al mismo tiempo; aunque estuvieramos al filo del abismo de la ansiedad y de la depresión. 

Me llena de gozo que el silencio se rompa.

Conocí a Mar García Puig porque comparto con ella la atracción por el complejo mundo de las metáforas y, tras la lectura de éste su primer ensayo, la siento más cercana y celebro com más conocimiento de causa su particular prosa resultado de información académica y sentimiento personal, de ensayo y de poesía. 

García Puig acude a las fuentes míticas y acompañada de Demeter i Perséfone nos guía para descubrir lo oculto y hacer público lo privado porque «no hay nada que sea individual». Lo social se convierte en político y, aunque en esta exposición del dolor personal pueda haber algo de narcisismo, es preciso desnudarse.

«El discurso de no abrir heridas, de individualizar el dolor a cambio de una supuesta paz social recorre los debates políticos desde el fin de nuestra propia dictadura.»

El mito de Demeter y Perséfone se repite cada ciclo anual mientras como siempre:

El arte es «uno de los mejores aliados para entender el significado de nuestro dolor y, en lugar de acallarlo bajo el aturdimiento, dotarlo de energía transformadora»

En ello estamos, Mar.


dimecres, 9 d’abril del 2025

Mar García Puig (2025) Això tan tenebrós. Barcelona: La Magrana. Pengüin Random House



Des del principi sé que ens entendrem: no renuncies a aprendre de la tradició literària i, fins i tot quan és injusta amb les dones, ets capaç de xuclar-ne alguna cosa per 

«aprendre a fer trampes a la vida gràcies a la literatura.» 

Ben dit! Això no significa que et manqui compromís ni que siguis deslleial al gènere oprimit. No. Senzillament, constates que t’enriqueixes i gaudeixes de lectures saltant per damunt de diferències de criteris, de valors i de tipus de vides. Que ho diguis en temps de dogmatismes, em confirma la bona intuïció que em va portar a comprar Això tan tenebrós. 

El teu llibre m’ha cridat perquè visc en les metàfores i després d’anys d’estudi, ara m'hi relaciono de manera més lleugera. A mi també em van canviar la vida els llibres de G. Lakoff. 

Coincidim amb el gust de desvelar l’omnipresència inadvertida de les metàfores que ens acompanyen en el nostre dia a dia, amb l’afany de proclamar la seva capacitat tant de fer veure allò ocult com de manipular el pensament i fins i tot de donar forma a l’anomenat esperit del temps. 

M’interessa la lupa metafòrica que apliques als estudis de gènere, encara que a vegades em sembli que agafes algun argument amb pinces, i he llegit corglaçada l’autoanàlisi psicològic que practiques. Entenc que reivindiquis la literatura del jo femenina, fins i tot quan em sobta la franquesa sobre detalls íntims. Saps el que fas i poses la vena apropiada a la ferida: 

«Els fantasmes de les escriptores gòtiques (criticades en el seu moment) i els nostres contes, tantes vegades titllats d’egocèntrics, reflecteixen la mateixa lluita per ser autores i narradores de les nostres vides i les nostres morts.» 

Sento com a meu l’afany d’escapar del conjunt de metàfores que ens fan sentir en un món coherent i ordenat. Comparteixo la reivindicació de la contradicció i del conflicte a dins i a fora del feminisme. 

No podem renunciar a la part de bruixes, de monstres i d’espectres que totes i tots tenim encara que això faci més por que la casa del terror, que el cementiri de La Recoleta o que els relats de Mariana Enríquez. 

No existeix la puresa i les metàfores de doble cara, ens preparen per a assumir això tan tenebrós: la por pitjor és la que s'amaga.