Sol Trias escolta la Natura. Així en majúscula, perquè el seu paisatge, fet de la força tel·lúrica de les muntanyes i de l'escalf matern de la mar, no només forma part d'ella mateixa sinó que es converteix en un esperit quotidià i, alhora suprem, que s'integra amb senzillesa a la vida i li aporta una dimensió espiritual.
Escriu com quan era petita i els dies de tramuntana «les lletres s'inclinaven per la força del vent», però no és una arrauxada sinó que repensa els seus poemes i tria fotografies que els facin companyia. El conjunt de paraules i imatges construeix sentit que, altre cop, apunta més amunt, a aquesta dimensió desconeguda que fa que tot es relacioni amb tot.
Liquen de pedra i mar és un viatge de les muntanyes a la mar, dels orígens ancestrals a la tornada al ventre matern.
Pel camí que fa baixada, el riu de la vida estima una pedra i de tant abraçar-la la vesteix de liquen. L'erotisme fèrtil sovint ocult de la Natura és el tema central del poemari.
«La manté humida
com un amant»
Les llavors del girassol
«...ratllades com un camp llaurat
maduren del verd al groc
fins al fèrtil marró de la terra.»
També hi ha que enmatzina la terra, la malicia apareix a l'arcadia rural i la mort es manté és a l'aguait.
«El roc a la mà
el puny tancat.»
La poeta es manté atenta a interpretar el llibre de signes del seu paisatge.
Mentre el riu l'arrossega cap on hi troba la plenitut.
«Tot el que m'envolta és blau.»
