TOTES LES ENTRADES

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #tempsdemetafora. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #tempsdemetafora. Mostrar tots els missatges

dilluns, 8 de juny del 2026

Sol Trias (2025) Liquen de pedra i mar. Barcelona: Stonberg

Sol Trias escolta la Natura. Així en majúscula, perquè el seu paisatge, fet de la força tel·lúrica de les muntanyes i de l'escalf matern de la mar, no només forma part d'ella mateixa sinó que es converteix en un esperit quotidià i, alhora suprem, que s'integra amb senzillesa a la vida i li aporta una dimensió espiritual. 

Escriu com quan era petita i els dies de tramuntana «les lletres s'inclinaven per la força del vent», però no és una arrauxada sinó que repensa els seus poemes i tria fotografies que els facin companyia. El conjunt de paraules i imatges construeix sentit que, altre cop, apunta més amunt, a aquesta dimensió desconeguda que fa que tot es relacioni amb tot. 

Liquen de pedra i mar és un viatge de les muntanyes a la mar, dels orígens ancestrals a la tornada al ventre matern. 

Pel camí que fa baixada, el riu de la vida estima una pedra i de tant abraçar-la la vesteix de liquen. L'erotisme fèrtil sovint ocult de la Natura és el tema central del poemari. 

«La manté humida

com un amant»

Les llavors del girassol

«...ratllades com un camp llaurat

maduren del verd al groc

fins al fèrtil marró de la terra.»

També hi ha que enmatzina la terra, la malicia apareix a l'arcadia rural i la mort es manté és a l'aguait. 

«El roc a la mà

el puny tancat.»

La poeta es manté atenta a interpretar el llibre de signes del seu paisatge.


Mentre el riu l'arrossega cap on hi troba la plenitut.

«Tot el que m'envolta és blau.»



diumenge, 17 de maig del 2026

Elisenda Solsona (2025) Mammalia. Barcelona: Males Herbes



Llibre fosc.

Llegit en dies d'hivern amb pluja i vent, em va semblar que notava el gust de cendra, l'olor de sofre i la manca d'oxigen del planeta de Mamalia. 

El món que acabo de deixar al tancar el llibre és el nostre en una altra dimensió: Elisenda Solsona ens obliga a passar pels forats de cuc que calguin per anar endavant i enrere en el temps. Des d'una societat on parir és un privilegi, a una altra on unes dones neandertals són explotades com a ventres de lloguer. El paral·lelisme amb l'actualitat és evident i la perspectiva que s'albira de la nostra societat, de les més negres.

Alló que més m'ha interessat és la recerca dels records d'infantesa que marquen la nostra identitat, no només la part que es converteix en un thriler detectivesc on les pistes es van encadenant fins arribar a l'objectiu final i que mou la intriga; sinó l'anàlisi psicològica dels personatges amb noms pròpis, la percepció viva dels sentiments i de les emocions, sobretot, les que desperten les olors.

«Engendrar la culpa com si fos una llavor plantada al mig del cervell, inserida ben bé al fons amb el polze. A la força. P. 95.

«Vaig notar l'olor d'humitat de que tant parlava la Sara. Era una olor que se't filtrava renovada pels porus i et feia sentir, no ho sé, més calmada, potser? La pell destensada, suau. Els pulmons desenganxant-se.» P. 55.

I, quan l'estil de frase curta que va per feina es demora una mica, em fa gaudir.

Per altra banda, el laberint d'instal·lacions sanitàries soterrades, coves, passadissos i ascensors acompleixen la seva funció simbòlica  d'ofegar a qui si perd, però jo he tingut ganes d'escapar-me'n abans d'hora. 

L'instint de la pervivència com a espècie que ens porta a reproduir-nos s'està extingint i, només pot ser substituït per una tornada a les arrels i per la creació. L'art dona sentit a la vida i es converteix en una cova-casa, on passar l'hivern que sembla que no s'acabarà mai.

«L'habitació dels mals endreços on m'imaginava la llum del capvespre il·luminant un bressol la convertiríem en despatx. I hi escriuria la seva primera novel·la de terror. I també faríem el nostre primer còmic.» P. 261.

De moment, un llibre de terror s'ha publicat amb èxit i fins i tot s'ha traduït al castellà amb una coberta més lluminosa amb algunes de les peces-pistes que porten a descobrir l'origen de la protagonista.







 

dilluns, 17 de novembre del 2025

TEMPS DE METÀFORA SUPERA LES 200.000 VISITES

 


TEMPS DE METÀFORA 
ÉS UNA FINESTRA

TEMPS DE METÀFORA
SE M'HA CONVERTIT EN UN DIARI  PERSONAL

TEMPS DE METÀFORA
ÉS UNA INVITACIÓ A COMPARTIR EL GUST PER LA LECTURA

TEMPS DE METÀFORA 
EM FA LLEGIR COM A ESCRIPTORA

A TEMPS DE METÀFORA BUSCO EL REREFONS DE LES PARAULES I LA COMUNICACIÓ AMB ALTRES LECTORES I LECTORS

PER SEGUIR TEMPS DE METÀFORA NOMÉS HEU DE PRÉMER EL BOTÓ QUE TROBAREU A LA DRETA DE LA PRIMERA PÀGINA


CONEIXEREU LES PROPERES NOVETATS

GRÀCIES! 

dilluns, 30 de juny del 2025

Núria Cadenes (2025) En carn i ossos. Barcelona: Arallibres

La reina Margarida de Prades contempla un pit-roig que li alegra el cautiveri. M'hi trobo asseguda al costat i, com sempre, els ocells de Núria Cadenes em consolen.

Començo la lectura com qui torna a casa: personatges, ambients i èpoques em són tan familiars com el patiment pel futur d'un fill maltractat.

«... unes urpes de pollastre (...) se li claven a cada braç, gelades i impetèrrites com la pell d'una serp.»

Tot seguit, un altre escenari ben conegut, la porta de l'Hospital de la Santa Creu en temps de la peste em vé a buscar. La carn i els ossos els trobareu ben explícits, mentre sona el Miserere de la Capella de dins el recinte.

El tercer relat em toca encara més d'aprop: conec l'Artemísia, pintora i finestrera, i la veig amb «la cara com una gàrgola» clamant «justícia sense que la senti enlloc ningú.» La venjança ha de perdurar i així ha estat. 

La primera carlinada i el tema del segrest em transporta a un altre espai-temps sovintejat i la doble visió dels uns i dels altres em commou: els personatges dels dos bàndols tenen:

«L'ànsia per dins com un cuc gros que (...) rossegués les entranyes.»

Els coloms caputxins que he criat m'acosten a la pubilla envejosa amb «ulls de gorja» i des del mónòleg següent del «12 de febrer» em summergeixo en situacions que revisc: finestres al passat recent o a la més estricta actualitat.

No trobo metàfora capaç d'aglutinar aquest gabadal de «carn i ossos» que arriba al clímax en una altra data que no es pot oblidar «20 hores 11 minuts». 

Pels de punta i udols de ràbia, 

impotència i dolor 

que ni els ocells consolen.





dijous, 26 de juny del 2025

Mar García Puig (2023) La historia de los vertebrados. Barcelona: Penguin Random House

En pelota.

Me estremece cómo la autora escoge desnudarse para liberarse del estigma de ser acusada de mala madre y de la condena de preguntarse, tras la batalla del parto, si sera capaz de criar a sus vertebrados. 

Muchas hemos estado en la misma situación.

Sabíamos que la «locura puerperal» llevaba a nuestras abuelas al manicomio, y las abuelas actuales callamos y escondimos el miedo para que nadie dudara de nuestra capacidad de trabajar y criar al mismo tiempo; aunque estuvieramos al filo del abismo de la ansiedad y de la depresión. 

Me llena de gozo que el silencio se rompa.

Conocí a Mar García Puig porque comparto con ella la atracción por el complejo mundo de las metáforas y, tras la lectura de éste su primer ensayo, la siento más cercana y celebro com más conocimiento de causa su particular prosa resultado de información académica y sentimiento personal, de ensayo y de poesía. 

García Puig acude a las fuentes míticas y acompañada de Demeter i Perséfone nos guía para descubrir lo oculto y hacer público lo privado porque «no hay nada que sea individual». Lo social se convierte en político y, aunque en esta exposición del dolor personal pueda haber algo de narcisismo, es preciso desnudarse.

«El discurso de no abrir heridas, de individualizar el dolor a cambio de una supuesta paz social recorre los debates políticos desde el fin de nuestra propia dictadura.»

El mito de Demeter y Perséfone se repite cada ciclo anual mientras como siempre:

El arte es «uno de los mejores aliados para entender el significado de nuestro dolor y, en lugar de acallarlo bajo el aturdimiento, dotarlo de energía transformadora»

En ello estamos, Mar.