El segle de les llums il·lumina la prosa de Martí Domínguez i a Mater inspira una distòpia.
La protagonista narra una història que ens porta a una societat futura tan tancada en ella mateixa i sense voler saber quin preu tenen els privilegis que gaudeix com la nostra.
Zoe és biòloga i lletraferida, un bon bagatge per ser la nova Eva. Però el personatge que porta el pes ideològic és Charles, el sant Josep de la nova mare de la vida. També científic i amb el mateix nom de pila que Darwin, representa el saber enciclopèdic menyspreat i no té pèls a la llengua per defensar la memòria com a puntal de la identitat i l'esperit crític contra una societat d'una esportivitat banal i sense curiositat intel·lectual.
Tres llibres apuntalen el discurs teòric omnipresent al relat i el més esmentat és el de Michael Thompson, fins i tot amb citacions metal·literàries que reivindiquin el compromís social de l'escriptura.
«Qui te ploma, te guerra. Escriure és renyir, lluitar, posicionar-se, arriscar-se, enfrontar-se, topar amb el poder. Escriure és agafar el rave per les fulles... Però ja no sabem viure sense l'escriptura, aquesta és la nostra absoluta condemna.»
Altres autoritats ens donen també pistes del to divulgatiu i didàctic que impregna el text com Teillhard de Chardin i Dona Haraway amb Manifest per a ciborgs.
El tema literari és transversal i el trobem des dels orígens de l'espècie humana fins a aquest futur tan proper on el nou ésser humà, l' homo creator , imposa un «neo-llenguatge» mentre fa neteja de l'oest on els últims humans resisteixen.
Per mi, l'analogia més rellevant de Mater és la que assimila la mítica conquesta de l'Oest americana a la lluita per exterminar l' homo sàpiens de la mateixa manera que inspira el nazisme. Estem a l'òrbita de L'esperit del temps i, per això el ciborg Ariel despersonalitza els humans per matar-los com si fossin animals.
Martí Domínguez fa un ús ric i variat dels recursos metafòrics que aquí també destaquen. Deixo constància de com, enmig d'una acurada descripció de la natura, espornegen les gavines que són «fiblades d'argent».
En altres moments, les metàfores creuen complicitats entre la natura i el fet literari:
«...vespes tan petites com les comes del text.»
«La natura sempre treu punta el llapis. La natura és un llapis etern. »
«L'home de lletres s'assembla als peixos voladors si s'eleva una mica, els ocells el devoren: si s'enfonsa, se'l mengen els altres peixos.»
En aquest home de lletres i avi del Charles, que cultiva tomàquets per curar l'esperit, hi entrelluco l'autor, biòleg i periodista. M'identifico amb ells i amb tothom que creu que la bellesa conforta, que les mares són «el gran bastiment que ho aguanta tot» i que «a la desesperada», sempre cal buscar una nova Venus».
Però acabo la lectura amb una sensació de desassossec com si la deshumanització de la societat que retrata Mater hagués empeltat el text; una sensació similar a la que he tingut al final de De mares a filles de Marina Subirats. Ja en parlarem.
