Us escultor nan, Miquelangelo Vitaliani —no cal gaire esforç per retenir-ne el nom— reviu la seva vida a les portes de la mort en un monestir aïllat del brogit del món. Sembla un principi convencional, però aviat ens adonem que hi algú per qui s’ha de vetllar: ella, amagada també al monestir.
Entre mig de la trepidant vida del Miquelangelo ella anirà agafant cos, sempre amb el dubte de si és només de carn i d’ossos o també l’escultura irreverent o amb poders d’una pietat. La gran pregunta de com és ella i per què està amagada és un bon motor del text.
Miquelangelo ha viscut plenament i ha trampejat els dalts i baixos de la història del segle XX, però el que li ha marcat més la vida no ha estat la seva talla escurçada, sinó ser un geni de l’escultura i topar-se amb una bessona còsmica: la superdotada Viola, una Orsini que serà una especial companya de vida.
Però hi ha molt més: hi ha història, política, realisme màgic, algun fantasma, cataclismes, guerres i sobretot, art. I un carrusel impressionant de personatges ben definits i amb personalitat pròpia: estrambòtics sense caure en l’esperpent.
El llenguatge es modula sàviament, és exquisit i particularment efectiu en certs diàlegs i en les descripcions artístiques o de la natura empeltades de metàfores que ens humanitzen les pedres o ens animen el paisatge com només pot fer l’art.
«Una escultura és una anunciació.»
«Es movia pels boscos com una onada entre sentinelles verds que la deixaven passar sens dir res, però que a mi em punxaven...»
Tot es mou dirigit a un únic objectiu que no sabrem fins gairebé acabar: un desenllaç inesperat i, alhora, inevitable. El gran final que cal a la gran novel.la.
A mida que avanço en la lectura, comprenc que aquesta novel·la no admet comparació ni amb Williams ni amb Yourcenar perquè té un estil que arrossega i perquè faig meva la missió d'acabar amb la mala fama del protagonista fins al punt que seu nom sigui considerat l’origen de la paraula tiberi pels seus suposats excessos.
Com s’ho fa Núria Cadenes per embolcallar qui llegeix?
La resposta és complexa.
Primer de tot, la documentació que no fa olor de llibre de història i que com en un mural al fresc, ens mostra la desmesura, les traïdories i la crueltat del poder junt amb els clarobscurs de l’ànima humana.
La panòplia està estructurada en vuit capítols dedicats als personatges principals de la vida del protagonista i en seixanta sis escenes que actuen com a miralls on es reflecteix Tiberi.
Per una banda, la sintaxi alterna períodes oracionals llargs amb altres de curts que ressonen fent repicó com en aquest final d’escena.
“…No mostris mai res.
Mai.
Res.”
P. 99
Per altra, les pinzellades de lèxic precís i ric ens transporten a l’Imperi Romà mentre un registre col·loquial ben administrat ens apropa als personatges. Sembla seguir el consell de Messala:
“el rastre d’Euforió mostra categoria i l’eleva el discurs, però massa, embafa.” 172.
Ara bé, com és costum en aquest blog, on més m’ententindré és en la varietat de processos metafòrics tan empeltats al text que fan reviure un món.
Aquí l’autora no és queda en la recreació d’un estil clàssic sinó que, fidel a un pensament del mateix Tiberi: “en la dificultat rau sovint l’interés” s’imposa la tasca de no repetir maneres de dir amb tendència al clixé.
M’explico.
Per expressar l’angoixa, no en té prou en parlar d’un nus a l’estomac sinó que ha de desenvolupar la imatge per fer-nos posar la mà a la panxa i serrar les dents.
“Com si en comptes de vísceres hi tingués cordills. Aspres i secs i fets un manyoc que li esmussa les dents.” P. 206.
Per fer retrats, la comparança amb animals té una llarga tradició, però aquí trobem un expressionisme tal que els personatges destaquen del fresc que reflecteix la realitat i se’ns imposen.
Agripa envesteix. “...com un bou gros de banyes llargues que provés de muntar a un altra bèstia.” P. 77.
Un fetus és.“Un aglà sangonós i fosc. El ronyó rosat d’una llebre” P. 30.
A més a més, les enunmeracions no només donen cadència a parts del text, sinó ens fan aflorar l’inconscient com en aquesta que tanca una escena amb poètica contundència:
“El foc, la mare, la paparra.” P. 37.
Seguint el mateix principi, quan recrea el tòpic clàssic del locus amoenus, l’autora trenca el motlle i dona ànima als arbres i als ocells com en la descripció del niu del pivot obert en un àlber que “no sembla que noti la molèstia, concentrat a desplegar la seva cabellera de flors peludes. P. 107.
El millor exemple de la vivesa d’aquesta natura és la descripció dels ocells que van a beure aigua a una plàtera:
«…perquè aquest Tiberi sorrut ens ofereix una bassa a mida on sempre fem peu i l’aigua és fresca i ara m’hi estarrufu i tu passa d’aquí, xirrrit!, passa que m’hi quedo jo.» P. 312.
I, alhora, el xipolleig que alegra la vida al Cèsar és una alegoria de la lluita pel poder.
La pintura al fresc s'anima —adquireix una ànima ambivalent—i Núria Cadenes ens diu a cau d'orella:
El to del recull de dotze contes i un darrer relat clau i en clau és unitari: els ambients s’imposen als personatges que suren, escalen, pesen, s’esborren, s’evaporen, s’esfumen, s’enterren, llisquen o cavalquen. La coberta etèria està ben triada.
Així mateix, les diverses veus narradores tenen un aire de família, potser perquè ens expliquen allò que es veu amb els «dos ulls de més» i contribueixen a aconseguir un llenguatge vigorós empeltat de poesia amb uns tocs d’absurd on destaquen les imatges, sovint cinestèsies, que recreen gustos i sensacions diverses.
«Només se senten les cigales insidioses i una remor que podria ser l’escruiximent dels àtoms dilatant-se amb el sol abrusador.»
«Amb la ratafia el que és s’hi adiu són els notes aclaparadores del cello de Bach, em claven a la cadireta de càmping del balcó.»
«...l’eufòria se’t va arrugar com una pansa»
Els meus contes preferits són els que desenvolupen una imatge que es converteix en símbol i que els estructura con és el cas de la balança en «Un món sense balances» i de la figuera en «Un forat ben fondo»
M’interessa més tot això que els arguments i els temes: separacions, dol, solitud, suïcidi, deformitat, violació i justícia, descobriment del sexe, manies que revelen allò més íntim...
És simplista dir que m’agrada més la forma que el fons perquè en una obra literària no es poden destriar encara que, en aquest cas i sense que serveixi de precedent, aquesta afirmació reflecteix el meu gust personal.
El segle de les llums il·lumina la prosa de Martí Domínguez i a Mater inspira una distòpia.
La protagonista narra una història que ens porta a una societat futura tan tancada en ella mateixa i sense voler saber quin preu tenen els privilegis que gaudeix com la nostra.
Zoe és biòloga i lletraferida, un bon bagatge per ser la nova Eva. Però el personatge que porta el pes ideològic és Charles, el sant Josep de la nova mare de la vida. També científic i amb el mateix nom de pila que Darwin, representa el saber enciclopèdic menyspreat i no té pèls a la llengua per defensar la memòria com a puntal de la identitat i l'esperit crític contra una societat d'una esportivitat banal i sense curiositat intel·lectual.
Tres llibres apuntalen el discurs teòric omnipresent al relat i el més esmentat és el de Michael Thompson, fins i tot amb citacions metal·literàries que reivindiquin el compromís social de l'escriptura.
«Qui te ploma, te guerra. Escriure és renyir, lluitar, posicionar-se, arriscar-se, enfrontar-se, topar amb el poder. Escriure és agafar el rave per les fulles... Però ja no sabem viure sense l'escriptura, aquesta és la nostra absoluta condemna.»
Altres autoritats ens donen també pistes del to divulgatiu i didàctic que impregna el text com Teillhard de Chardin i Dona Haraway amb Manifest per a ciborgs.
El tema literari és transversal i el trobem des dels orígens de l'espècie humana fins a aquest futur tan proper on el nou ésser humà, l' homo creator , imposa un «neo-llenguatge» mentre fa neteja de l'oest on els últims humans resisteixen.
Per mi, l'analogia més rellevant de Mater és la que assimila la mítica conquesta de l'Oest americana a la lluita per exterminar l' homo sàpiens de la mateixa manera que inspira el nazisme. Estem a l'òrbita de L'esperit del temps i, per això el ciborg Ariel despersonalitza els humans per matar-los com si fossin animals.
Martí Domínguez fa un ús ric i variat dels recursos metafòrics que aquí també destaquen. Deixo constància de com, enmig d'una acurada descripció de la natura, espornegen les gavines que són «fiblades d'argent».
En altres moments, les metàfores creuen complicitats entre la natura i el fet literari:
«...vespes tan petites com les comes del text.»
«La natura sempre treu punta el llapis. La natura és un llapis etern. »
«L'home de lletres s'assembla als peixos voladors si s'eleva una mica, els ocells el devoren: si s'enfonsa, se'l mengen els altres peixos.»
En aquest home de lletres i avi del Charles, que cultiva tomàquets per curar l'esperit, hi entrelluco l'autor, biòleg i periodista. M'identifico amb ells i amb tothom que creu que la bellesa conforta, que les mares són «el gran bastiment que ho aguanta tot» i que «a la desesperada», sempre cal buscar una nova Venus».
Però acabo la lectura amb una sensació de desassossec com si la deshumanització de la societat que retrata Mater hagués empeltat el text; una sensació similar a la que he tingut al final de De mares a filles de Marina Subirats. Ja en parlarem.
He deixat dit que Temps enrere és un plaer de text, però cal parlar de la font de gaudi que és la manera de dir, perquè l'estil està cosit a l'argument i ens aferra a la lectura de manera decisiva.
Estem davant d'una prosa que és respira, cosa que l'autor sap tan bé com la tante Geneviève que va ensenyar francès a l'Elvira. L'escriptura de Ramon Solsona fa fluir el text amb oracions i paràgrafs ben estructurats i cadenciosos. Fixem-nos com ho aconsegueix amb enumeracions i una adjectivació ben triada:
«Eren atrevits, ambiciosos, tossuts, uns il·luminats que acoblaven una manera de viure frugal al ritme dels ceps i al treball silenciós del vi. Abans d'elaborar-ne de nous, feien mil cupatges, provaven, donaven a degustar i prenien infinitat de notes fins a estar ben segurs. »
És un llenguatge amb ritme, que va al gra i que integra els diàlegs entre claudàtors de manera que donen dinamisme a la prosa amb el canvi de registre que comporten. Com a mostra veiem les expressions col·loquials posades en boca de les dones i que seran determinants per un canvi de gir argumental.
«[Dona casada treballs de criada]»
«[Quan sortis de l'església, el teu cos ja no serà teu]
«[O per la porta falsa o res.]»
Les escenes eròtiques són un bon exemple d'aquesta naturalitat que coincideix amb com entenen el sexe els protagonistes:
«És reia de la gent que deia que les relacions sexuals s'acabaven convertint en una rutina i que s'havia d'atiar la passió amb fantasia i romanticisme. No estaven per romanços, eren directes, no necessitaven acudir a la consulta d'un sexòleg.»
Són d'antologia tant la primera vegada del Tomàs, que té com a pròleg una erecció mineral, com el primer orgasme de l'Elvira que s'esbadellava tota...
No estar per romanços no vol dir que no s'hagi treballat el text, sinó que aquest ens xucla sense esforç amb una gran riquesa lèxica, de registres i variants que també és part del tema, perquè les expressions són l'entranya de les llengües i l'especialitat de l'Elvira.
Així, l'escena que descriu i evoca la sensació de trepitjar el raïm, és plena de paraules que per elles mateixes recreen un món: piure brisa, rapa...
Per altra banda, les descripcions del paisatge agafen valor simbòlic com el plor de la vinya, o la visió del Montsant enmig de la boira que torna a ser utilitzada en un moment culminant per a la protagonista, sovint caracteritzada per les imatges relacionades amb la terra.
«Llavors, com aquelles ventades que s'emporten les boires de cop i volta i se t'apareix el Montsant net i lluent com si l'haguessin rentat, ho vaig veure tot ben clar... què fots, Elvira? »
I, imperceptiblement, una sèrie d'analogies configuren la xarxa de metàfores predominant a Temps enrere i ens diuen que el vi és l'essència del territori, que el bon amor és com el bon vi i que el cicle agrari, amb els rituals que l'acompanyen, és com la vida.
«Fer vi consistia a introduir el territori a la copa.»
«El pare s'havia emmotllat a un paisatge que s'havia anat domant pedra a pedra, bancal a bancal. La cadena de mans anònimes havia espedregat costers impossibles per plantar-hi vinyes heroiques.»
«el cau del silenci, que era com anomenaven la zona de quietud, amb una penombra i una frescor com de cripta d'església.»
«Al fons, el vi també era una religió que tenia dogmes de fe, heretgies, misteris manaments... litúrgies també importants com el ritu d'ulls, nas i boca.»
«el vincle d'un amor que no era ardent com quan es conegueren, sinó més madur, reposat com el vi que va prenent cos a poc a poc al fons del celler.»
És moment de tornar a fer una ullada a la coberta del llibre, anar a buscar una copa per omplir-la de bon vi i tornar a brindar per la joia de viure arrelatats a una terra de la qual Ramon Solsona ens mostra l'ànima.
Brindis de Ramon Solsona a la presentació de Temps enrere al Priorat (22/10/2022)
