TOTES LES ENTRADES

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #marinasubirats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #marinasubirats. Mostrar tots els missatges

diumenge, 5 de març del 2023

Marina Subirats (2023), De mares a filles. La transmissió de la feminitat. Barcelona: Edicions 62




La veu de la sociòloga em commou perquè poua en l’experiència pròpia i en els sentiments que plasma la literatura. A part de en dades fiables, evidentment. Però l'apropament global i humanistic em fa intuir que quan la realitat, l’emoció i la ficció es complementen l’enteniment s’il·lumina.  

De mares a filles és un assaig amb ànima proper a les obres d’aquesta mena de Siri Hustvedt i d’Irene Vallejo. Però aquí Marina Subirats ens planteja qüestions similars a aquestes: Com pot ser la relació mares-filles en una societat no patriarcal? Què transmet avui una mare a la filla? S’estan diluint les fronteres dels sexes junt amb les dels gèneres? 

Una part del llibre ens explica com s’han domat les dones i s’han forjat els homes, com hem perdut el record de les avantpassades —peces intercanviables dedicades a tenir fills i a servir. També, com les mares no van poder fer més que intentar encabir-nos en el model de mare-esposa en el qual havien estat educades patriarcalment, però alhora ens van obrir la finestra de l’educació i del treball remunerat per fer-nos lliures; i com nosaltres vam haver de trencar aquesta cadena de submissió, moltes vegades a un preu molt alt, rebutjant les tasques que ens imposaven. 

Més endavant, també hi trobem una mirada antropològica a d’altres cultures tant les que apliquen de manera més evident la mutilació o la ocultació de les dones com aquelles que tenen relacions matrilineals.

La part que més m’interessa és la final on dibuixa un panorama més ple d’ombres que de llums. Aprofito la metàfora per primer parlar de les ombres. 

El paper de transmissió de la feminitat de les mares és en hores baixes, mentre que les xarxes socials i els mitjans de comunicació prenen el relleu amb un biaix consumista que fa creure que els models proposats són de lliure elecció. Aleshores, si els pares i les mares deleguen el paper de formació i, alhora, la gestació arriba a ser exògena, es pot trencar el cordó umbilical que ens lliga a les mares i és factible que s’oblidi la part positiva del llegat de les dones. La recent novel·la Mater de Martí Domínguez explora aquest escenari. 


Pel que fa a les llums, les dones, en la societat occidental, hem aconseguit més independència i visibilitat social; encara que el nostres salaris siguin més baixos que els dels homes, el sostre de vidre no es trenqui i continuem sent les que dediquem més hores a la llar i a les cures. 

Per això, cal rescatar el llegat amorós de les mares, compartir-lo amb els homes i construir una societat igualitària perquè d’això depèn ni més ni menys que la continuïtat de la vida humana. 

Tant si creieu que això és una exageració com si no, us cal llegir la prosa precisa i clara de Marina Subirats a De mares a filles.

Altres entrades de Marina Subirats a Temps de metàforaEducar a las mujeres i Forjar un hombre, moldear una mujer

dissabte, 4 de març del 2023

Martí Domínguez (2022) Mater. Barcelona: Proa (A tot vent) Premi Proa de novel·la




El segle de les llums il·lumina la prosa de Martí Domínguez i a Mater inspira una distòpia. 

La protagonista narra una història que ens porta a una societat futura tan tancada en ella mateixa i sense voler saber quin preu tenen els privilegis que gaudeix com la nostra. 

Zoe és biòloga i lletraferida, un bon bagatge per ser la nova Eva. Però el personatge que porta el pes ideològic és Charles, el sant Josep de la nova mare de la vida. També científic i amb el mateix nom de pila que Darwin, representa el saber enciclopèdic menyspreat i no té pèls a la llengua per defensar la memòria com a puntal de la identitat i l'esperit crític contra una societat d'una esportivitat banal i sense curiositat intel·lectual. 

Tres llibres apuntalen el discurs teòric omnipresent al relat i el més esmentat és el de Michael Thompson, fins i tot amb citacions metal·literàries que reivindiquin el compromís social de l'escriptura.

«Qui te ploma, te guerra. Escriure és renyir, lluitar, posicionar-se, arriscar-se, enfrontar-se, topar amb el poder. Escriure és agafar el rave per les fulles... Però ja no sabem viure sense l'escriptura, aquesta és la nostra absoluta condemna.» 

Altres autoritats ens donen també pistes del to divulgatiu i didàctic que impregna el text com Teillhard de Chardin i Dona Haraway amb Manifest per a ciborgs. 

El tema literari és transversal i el trobem des dels orígens de l'espècie humana fins a aquest futur tan proper on el nou ésser humà, l' homo creator , imposa un «neo-llenguatge» mentre fa neteja de l'oest on els últims humans resisteixen. 

Per mi, l'analogia més rellevant de Mater és la que assimila la mítica conquesta de l'Oest americana a la lluita per exterminar l' homo sàpiens de la mateixa manera que inspira el nazisme. Estem a l'òrbita de L'esperit del temps i, per això el ciborg Ariel despersonalitza els humans per matar-los com si fossin animals. 

Martí Domínguez fa un ús ric i variat dels recursos metafòrics que aquí també destaquen. Deixo constància de com, enmig d'una acurada descripció de la natura, espornegen les gavines que són «fiblades d'argent». 

En altres moments, les metàfores creuen complicitats entre la natura i el fet literari: 

«...vespes tan petites com les comes del text.» 

«La natura sempre treu punta el llapis. La natura és un llapis etern. » 

«L'home de lletres s'assembla als peixos voladors si s'eleva una mica, els ocells el devoren: si s'enfonsa, se'l mengen els altres peixos.» 

En aquest home de lletres i avi del Charles, que cultiva tomàquets per curar l'esperit, hi entrelluco l'autor, biòleg i periodista. M'identifico amb ells i amb tothom que creu que la bellesa conforta, que les mares són «el gran bastiment que ho aguanta tot» i que «a la desesperada», sempre cal buscar una nova Venus». 

Però acabo la lectura amb una sensació de desassossec com si la deshumanització de la societat que retrata Mater hagués empeltat el text; una sensació similar a la que he tingut al final de De mares a filles de Marina Subirats. Ja en parlarem.

Altres entrades a Temps de metàfora d'obres de Martí Domínguez: La segaL' assassí que estimava els llibres

dimarts, 8 de març del 2022

Marina Subirats Martoni (2021). Valladolid: Ediciones de la Universidad de Valladolid. Editora: Rocío Anguita


Toda una vida. 

Antología ordenada temáticamente de la investigación y la reflexión teórica de una socióloga que se ha dedicado a desvelar los misteriosos caminos por los cuales la educación reproduce la jerarquía entre hombres y mujeres. 

Una vida entrelazada a otras vidas que han luchado por «deconstuir» pieza por pieza los estereotipos forjados a través de milenios. Ella y otras mujeres no se han quedado en la teoría y han pisado la arena de escuelas, institutos, ayuntamientos y gobiernos para conseguir la igualdad y un cambio de mentalidad que beneficie a todos los seres humanos. 

Pero la base está aquí: este es el legado de su aportación teórica. Por ello al dar una ojeada a la bibliografía me encuentro libros con los que he crecido y me he formado, por ello tiene sentido que se preserven los textos tal como fueron escritos porque son fruto de su época, por ello deben ir acompañados de las autoridades correspondientes; porque merece la pena conservar el recuerdo de lo que en algún momento fue interesante para el avance de la comprensión de la educación de las mujeres y su evolución. 

Vale la pena recordar cómo apareció el concepto de género, cómo el objetivo era dejar de estar sujetas a él y cómo se suponía que algún día desaparecería el encasillamiento cultural que parecía antropológico. Pero, todo evoluciona, el trabajo continúa y otras vidas continuarán la tarea de propagar la coeducación:

Probablemente se acerca el momento en que nuevas generaciones de investigadoras y de profesorado puedas ya llegar (…) a generar una pedagogía que sea, simplemente, integradora de todas las aportaciones culturales y que las trate con un respeto y una acogida similares, como parte de una experiencia humana de incalculable valor. 

Esta publicación de la Universidad de Valladolid, de la cual ha sido Marina Subirats nombrada doctora honoris causa, tiene la virtud de facilitar el relevo y de sintetizar un eslabón de la cadena de la lucha por liberarnos de estereotipos femeninos y masculinos que tienden a fosilizarse y a renacer con nuevas formas.

Por cierto, la lectora de la portada, pintada por el padre de la autora, también es un eslabón de esa cadena que se propaga con este libro: un homenaje tan discreto como el que contiene la dedicatoria. 

¡Gracias, Marina, compañera!

http://tempsdemetafora.blogspot.com/2014/02/marina-subirats-2013-forjar-un-hombre.html