Adjunto
el Diari de lectura publicat al bloc
de l'Institut i no em puc estar de comentar algunes de les imatges
cinestèsiques a les quals ens té
acostumats Murakami.
La
música desperta sensacions relacionades amb el paisatge: visuals i tàctils.
Així
quan s'escolta el tema Michelle:
"És
com si fossis enmig d'un bosc i caigués una pluja fina" P. 121
Mentre
que la cançó Norwegian Wood:
"És
com si estigués perduda enmig d'un bosc espès" P. 121.
El
suport paper dels llibres desperta a través de l'olfacte i del tacte una
sensació de benestar:
"Sovint
mentre rellegia algun d'aquells llibres, tancava els ulls i m'omplia el pit de
l'aroma que feia. Amb aquella olor o amb el tacte de les pàgines en tenia prou
per ser feliç." P. 38.
I,
per últim, la visió de les construccions de la Residència Ami:
"Quan
el bosc s'acabava començava un suau vessant on hi havia unes quantes cases de
fusta repartides de manera irregular. Totes eren de dues plantes i tenien un
aspecte peculiar. No sabria dir què era exactament el que les feia estranyes,
però la primera impressió que vaig tenir va ser aquesta. Va ser una reacció com
la que es té en veure una escena idíl·lica però irreal. Vaig pensar que aquella
imatge seria el que hauria obtingut Walt Disney
si hagués fet una pel·lícula
d'un quadre de Munch."P. 113.
Una
manera esplèndida de constatar una intuïció: en aquell lloc la curació de les
malalties mentals s'enfoca de forma pueril.
L'art consola i potser ajuda a guarir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada