dimecres, 1 de maig de 2013

Haruki Murakami, Tòquio Blues. Barcelona: Empúries

Adjunto el Diari de lectura publicat al bloc de l'Institut i no em puc estar de comentar algunes de les imatges cinestèsiques a les  quals ens té acostumats Murakami.
La música desperta sensacions relacionades amb el paisatge: visuals i tàctils.
Així quan s'escolta el tema Michelle:
"És com si fossis enmig d'un bosc i caigués una pluja fina" P. 121
Mentre que la cançó Norwegian Wood:
"És com si estigués perduda enmig d'un bosc espès" P. 121.
El suport paper dels llibres desperta a través de l'olfacte i del tacte una sensació de benestar:
"Sovint mentre rellegia algun d'aquells llibres, tancava els ulls i m'omplia el pit de l'aroma que feia. Amb aquella olor o amb el tacte de les pàgines en tenia prou per ser feliç." P. 38.
I, per últim, la visió de les construccions de la Residència Ami:
"Quan el bosc s'acabava començava un suau vessant on hi havia unes quantes cases de fusta repartides de manera irregular. Totes eren de dues plantes i tenien un aspecte peculiar. No sabria dir què era exactament el que les feia estranyes, però la primera impressió que vaig tenir va ser aquesta. Va ser una reacció com la que es té en veure una escena idíl·lica però irreal. Vaig pensar que aquella imatge seria el que hauria obtingut Walt Disney 

si hagués fet una pel·lícula d'un quadre de Munch."P. 113.
Una manera esplèndida de constatar una intuïció: en aquell lloc la curació de les malalties mentals s'enfoca de forma pueril.
 L'art consola i potser ajuda a guarir.