En
un principi fou la llum: una bombeta s'encén i en un escenari fet un caos de
mobles tapats i d'objectes, comença una funció on la il·luminació juga un paper
subtil però fonamental per obteniu un clima màgic que posa de relleu les
tenebres del text. Al final la simbologia és clara, el criat és qui apaga la
bombeta, s'ha convertit en l'amo de la llum i de la foscor.
Com
a contrapunt dels diàlegs apareixen escenes on els personatges es transformen
en éssers robotitzats, com joguines mecàniques, com titelles en mans dels
manejos del poder que pot marcar les relacions personals. Em sembla que els
petits murals elaborats amb peces del joc de la Capsela, el miniordinador de
joguina i, fins i tot, un potet de plàstic semblant al del ous Kinder que apareix
en algun moment van en la mateixa direcció, encara que, carregats d'ironia
burleta: som nens que juguem el joc d'una vida fàcilment manipulable.
M'ha
emocionat la segona vida d'aquests objectes que teníem oblidats a les golfes,
records d'una infantesa que més que el país del mai més crec que és el nostre
país íntim.
Espero
que es torni a representar per tornar a cridar: Bravo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada