diumenge, 9 de juny de 2013

John Williams, August. Barcelona: Edicions 62

Magnífic mosaic on múltiples perspectives reflecteixen en tot el seu volum no només la figura de Cèsar Octavi, August, sinó l'esperit de la Roma clàssica i el seu ocàs:
"El bàrbar es convertirà en la Roma que conquereixi; el nostre idioma amorosirà la seva llengua basta, i el record del que destrueixi li circularà per les venes." P. 446.
No abunden les metàfores només les utilitzen les veus de certs personatges.
A Marc Agripa li agraden les hipèrboles i les personificacions pròpies de l'èpica:

"Jo era amb ell a Àccium, quan les espases arrencaven foc del metall, la sang dels soldats inundava la coberta i tacava el blau del mar Jònic, les javelines esquinçaven l'aire, les naus xiulaven enceses a flor d'aigua i el dia ressonava amb els crits d'homes la pell dels quals es cremava dins l'armadura que no es podien treure." P. 18.
Gai  Mecenes escrivint a Tit Livi, utilitza per primera vegada una metàfora que crec que està latent al llarg de tota l'obra i que, segons el meu entendre, n'és l'espina dorsal: l'analogia entre literatura i vida o poesia i poder.
"... he pensat que la descripció d'Horaci sobre la composició d'un poema té uns paral·lelismes sorprenents amb la constitució dels nostres destins... Perquè el nostre sentiment –o, més ven dit el sentiment d'Octavi, en el qual ens vam quedar atrapats com el lector queda atrapat en un poema– es va originar arran de l'increïble assassinat de Juli Cèsar..." P. 66-67.
Júlia,  estimada i desterrada pel seu pare August, també en parla metafòricament del poder:
"Els filòsofs diuen que el poder és buit, però ells no saben què és el poder, de la mateixa manera que els eunucs no saben què és una dona i, per tant, la poden observar impertèrrits." P. 311.
"Em miraven amb aquella expressió estranya que acompanya el reconeixement del poder; no era afecte, ni respecte, ni odi, ni tan sols por. Era un semblant que no havia vist mai i que per un moment em va fer sentir com si hagués acabat de néixer." P. 313.
Però és el testament moral del propi August que tanca aquesta col·lecció d'analogies amb la seva idea fonamental: el poder polític concebut com una fugaç obra poètica.
"Abans he dit que el meu destí era canviar el món. Potser hauria d'haver dit que el món era el meu poema i que m'havia proposat l'objectiu d'ordenar-ne les parts dins un conjunt, subordinant una facció a una altra i guarnint-ho tot amb els adorns adequats al seu mèrit. I, malgrat tot, si el que he elaborat ha estat un poema, no perdurarà gaire més enllà del seu temps. Virgili, poc abans de morir, em va suplicar amb insistència que destruís el seu gran poema; estava inacabat, va dir, i li faltava polir-lo. Com el general que veu destrossada una de les seves legions i que no sap que les altres dues han triomfat, es considerava un fracassat, i, no obstant això, el seu poema sobre la fundació de Roma sens dubte sobreviurà a la mateixa Roma i, de ben segur, a aquesta pobra obra que he bastit. No vaig destruir el poema ni penso que Virgili pensés que el destruiria. El temps, però, destruirà Roma."
Com veieu, A August les metàfores són el camí per trobar el moll de l'os del text, com passa sovint en les grans novel·les.
Esplèndid mosaic absolutament recomanable.