Magnífic mosaic on múltiples perspectives reflecteixen en tot el seu volum no només la
figura de Cèsar Octavi, August, sinó l'esperit de la Roma clàssica i el seu
ocàs:
"El
bàrbar es convertirà en la Roma que conquereixi; el nostre idioma amorosirà la
seva llengua basta, i el record del que
destrueixi li circularà per les venes." P. 446.
No
abunden les metàfores només les utilitzen les veus de certs personatges com Marc Agripa a qui agraden les hipèrboles i les personificacions pròpies de l'èpica:
"Jo
era amb ell a Àccium, quan les espases
arrencaven foc del metall, la sang dels soldats inundava la coberta i tacava el blau del mar Jònic, les javelines esquinçaven l'aire, les naus xiulaven enceses a flor d'aigua i el dia ressonava amb els crits d'homes la pell dels quals es
cremava dins l'armadura que no es podien treure." P. 18.
Gai Mecenes escrivint a Tit Livi, utilitza per
primera vegada una metàfora que crec que està latent al llarg de tota l'obra i
que, segons el meu entendre, n'és l'espina dorsal: l'analogia entre literatura
i vida o poesia i poder.
“...
he pensat que la descripció d'Horaci sobre la
composició d'un poema té uns paral·lelismes sorprenents amb la constitució dels
nostres destins... Perquè el nostre sentiment –o, més ven dit el sentiment
d'Octavi, en el qual ens vam quedar
atrapats com el lector queda atrapat en un poema– es va originar arran de
l'increïble assassinat de Juli Cèsar..." P. 66-67.
Júlia,
estimada i desterrada pel seu pare
August, també en parla metafòricament del poder:
"Els
filòsofs diuen que el poder és buit, però ells no saben què és el poder, de la mateixa manera que els
eunucs no saben què és una dona i, per tant, la poden observar impertèrrits."
P. 311.
"Em
miraven amb aquella expressió estranya que acompanya el reconeixement del
poder; no era afecte, ni respecte, ni odi, ni tan sols por. Era un semblant que
no havia vist mai i que per un moment em
va fer sentir com si hagués acabat de néixer." P. 313.
Però és el testament moral del propi August que tanca aquesta col·lecció d'analogies
amb la seva idea fonamental: el poder polític concebut com una fugaç obra
poètica.
“Abans
he dit que el meu destí era canviar el món. Potser hauria d'haver dit que el món era el meu poema i que m'havia
proposat l'objectiu d'ordenar-ne les parts dins un conjunt, subordinant una
facció a una altra i guarnint-ho tot amb els adorns adequats al seu mèrit. I,
malgrat tot, si el que he elaborat ha
estat un poema, no perdurarà gaire més enllà del seu temps. Virgili, poc
abans de morir, em va suplicar amb insistència que destruís el seu gran poema;
estava inacabat, va dir, i li faltava polir-lo. Com el general que veu
destrossada una de les seves legions i que no sap que les altres dues han
triomfat, es considerava un fracassat, i, no obstant això, el seu poema sobre
la fundació de Roma sens dubte sobreviurà a la mateixa Roma i, de ben segur, a
aquesta pobra obra que he bastit. No vaig destruir el poema ni penso que Virgili
pensés que el destruiria. El temps, però, destruirà Roma."
Com
veieu, A August les metàfores són el
camí per trobar el moll de l'os del text, com passa sovint en les grans
novel·les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada