dilluns, 24 de març de 2014

Joël Dicker (2013), La veritat sobre el cas Harry Quebert. Barcelona: La Campana

El lema del protagonista podria ser la dita "Més val ser cap de sardina que cua de lluç". Em pregunto si l'autor no l'ha fet també seu amb conya sorneguera de jove promesa capaç de bastir una enginyosa novel·la que parodia les claus de l'èxit editorial.

El poc popular joc del lacrosse es converteix en la llançadora mediàtica del jove al qual aviat coneixerem con el Fantàstic i que, també, escollirà Universitat amb el mateix criteri:
 
Potser segueix el consell d'Horaci: escollir el tema d'acord amb les pròpies forces


"Els taulers d'honor de Burrows em semblaven molt més assequibles. El Fantàstic no es volia cremar les ales. El Fantàstic volia continuar sent el Fantàstic. Burrows era perfecte: un campus modest on tindria la certesa de brillar." P. 61.

L'estil és pla i només quan es parla de literatura apareix alguna imatge, no gaire original. L'analogia preferida és la que equipara escriure amb un combat de boxa.

"Això d'escriure s'assembla molt a boxejar. Et poses en posició de guàrdia, decideixes que et llences a la batalla, alces els punys i t'abraones sobre l'adversari. Doncs un llibre és si fa no fa el mateix. Un llibre és una batalla." P. 167.

Un combat per aconseguir ser qui s'emporti el major nombre de lectors embolicant fora límits la troca i enviant una mínima versemblança a passeig. Tot i així, la capacitat de no fer parar la acció, l'enginy i la paròdia irònica han fet que el text m'atrapés.

El consell final del mestre és definitiu: 

"Un bon llibre, Marcus, és un llibre que et sap greu que s'acabi." P. 677. 

En el meu cas, tipa de veure com es treia conills del barret de mag, tenia pressa.