diumenge, 29 de juny de 2014

Carta a Eva. Director: Agustí Villaronga. Guionistes: Alfred Pérez, Roger Danès y Agustí Villaronga

La càmera juga amb els miralls.


A la primera part, pentinen y maquillen Eva Perón davant d'un tocador amb un mirall de tres cossos: luxe, bellesa i sofisticació. Preparant el viatge a Espanya, demana informació sobre Carmen Polo i tria una tela estampada per a un vestit, quan li han recomanat que vagi de negre.


L'escena següent és una antítesi de l'anterior. El matrimoni Franco i els ambaixadors argentins veuen, al cine privat de El Prado, una filmació  sobre Eva Perón. Carmen Polo no pot suportar les imatges de l'atractiva Eva i fuig. Es queda un moment al costat de la càmera contemplant la pantalla i, després, es refugia en un saló  en penombra: els miralls tenebrosos repeteixen la seva imatge com si fos també una pel·lícula, un túnel que la porta a furgar-se la consciència. 


El cine dins del cine, el mirall, dins el mirall: jocs de reflexos, perspectives que es complementen per dibuixar personatges complexos.


Hi ha un moment, a la segona part, en que Carmen Polo sembla perdre la rigidesa, humanitzar-se: Eva i ella conversen i Carmen riu i aprofita una curta absència de la Perón per tafanejar  i mirar-se al mirall amb un florit vestit de l'argentina per davant. Però, és un miratge, aviat mostrarà la cara més negre d'intrigant política.

Els versos de Borges em venen a la memòria:

Nos acecha el cristal. Si entre las cuatro
paredes de la alcoba hay un espejo,
ya no estoy solo. Hay otro. Hay el reflejo
que arma en el alba un sigiloso teatro.


Carta a Eva, com un mirall, fabrica una: 


...inasible arquitectura
que edifica la luz con la tersura
del cristal y la sombra con el sueño.