dimecres, 22 d’octubre de 2014

Marta Rojals (2014), L'altra. Barcelona: RBA

La cara oculta de la lluna, Mr. Hyde femení: l'altra. Una ombra de nosaltres mateixos, una addicció, un plaer o un dolor íntim. La llum i la foscor són com dos plats de la balança i "quan l'una contraresta l'altra, s'assoleix l'equilibri", com pensa Anna, la protagonista. Un equilibri inestable més perillós a mida que passen els anys.
La informació està dosificada amb precisió de rellotge per tots els canals possibles: telèfon, what's, face, correus... això sí, amb secrets, també per a Anna a la qual "les metàfores se li resisteixen".
Les imatges no se li resisteixen a Marta Rojals i gràcies a elles tot es transmuta. Les tasques quotidianes agafen una altra dimensió i en acabar de fer la feina la protagonista "bufava mentalment el canó d'un revòlver i feia un guardat". Les sensacions prenen cos com quan el gos lligat: "li feia sentir un pes sobre l'estómac, com si hi tingués un sac d'arròs".
A vegades, Rojals, potser en fa un gra massa; com en aquest retrat de la Cati:
"S'encara a l'astre amb el mentó avançat, remenant el paquet de Camel de memòria. Les ulleres negres, sobre els pòmuls, li contrasten amb els cabells blanquíssims, à la garçon. Pinça la cigarreta amb unes dents polars que li desapareixen entre el carmí dels llavis." P. 68.
Però és que la Cati és excessiva i el seu lèxic hiperrealista de bilingüisme actiu també ho manifesta. La Cati és un element que vol compensar i equilibrar el buit que la mare ha deixat dins l'Anna.
"... Anna s'havia seccionat el cordó umbilical amb les dents i fugia de qui sap què, desitjant-se òrfena (...) ella (Cati) li llançaria una corda."
Em sembla que li cal per no sucumbir a la seva ombra.