TOTES LES ENTRADES

dimarts, 19 de maig del 2015

Jhumpa Lahiri (2004), El buen nombre. Barcelona: Emecé (Lingua Franca). Club de Lectura de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt



Adaptarse al nombre que nos ponen al nacer puede resultar tan complejo como adaptarse a los zapatos de otra persona, tal como intenta Ashima, la madre del protagonista, al calzarse los del que será su marido, Ashoke, justo antes de conocerlo.

"Ashima, incapaz de resistir un impulso repentino e imperioso, se puso aquellos zapatos. Los restos de sudor de su propietario se mezclaron con los suyos y su corazón empezó a latir con fuerza; aquello era lo más parecido al tacto de un hombre que había experimentado nunca." (P. 18)

Recién casada con aquel desconocido empezará una nueva vida en USA y, lejos de su Calcuta natal, juntos vivirán la difícil adaptación a nuevas costumbres que moldearán poco a poco sus tradiciones.

De todas estas complejidades trata con trabajada sencillez El buen nombre,  una novela redonda que empieza y acaba con la lectura de un relato que absorbe y que da sentido a la vida, tanto que el nombre de su autor será el que Ashoke escoja para su hijo: Gogol.

Identificarse con este nombre raro, es tan difícil como convivir con la pareja o como asimilar y sintetizar culturas distintas. Al protagonista le cuesta un tercio de su vida y, al final, se intuye que cuando termine de leer El Capote de Gogol, por fin, puede ser que le suceda como a su padre y se produzca la magia de la literatura que arroja: " luz sobre todo lo irracional, sobre todo lo inevitable que hay en el mundo." (P. 24)

El protagonista de El Capote tiene también dificultad para que se le asigne un nombre y termina con el mismo que su padre: Akakii. Parece que los nombres de los padres de Gogol, también con A inicial, evoquen al desgraciado Akakii. Sutilidades. Entre ambas historias existe una relación delicada y compleja, como la escritura de Lahiri.



El universo simbólico de El buen nombre es peculiar. Al principio, los ritos y las tradiciones tienen mucha presencia y van cediendo el paso a mesuradas metáforas y comparaciones que adquieren más visibilidad al final.

La plasmación de los estados de ánimo, por ejemplo, da ocasión a paralelismos complejos e interesantes:

Gogol se alegra de retener facilmente las imágenes de Maushumi:

"como si acabara de descubrir un talento innato para un deporte al que nunca hubiera jugado"
 (P. 201)

y cuando pierde a su esposa se siente:

"como si un edificio en cuya construcción hubiera participado se hubiera derrumbado 
delante de todo el mundo." (P. 291)

De entre todas, me quedo con la reflexión de Ashima cuando estaba embarazada de Gogol:

"ser extranjera es una especie de embarazo permanente." (P. 60)


dimecres, 13 de maig del 2015

Veronica Roth (2014), Divergent. Barcelona: Grup Editorial (franbooks)


Utopies i distopies, com aquesta, són miralls deformants que reflecteixen la societat del moment en el qual s'escriuen. Què ens diu del nostre món Divergent?

Anem a pams.

Després de l'indispensable cataclisme bèl·lic, la mig derruïda ciutat de Chicago ha dividit la seva ciutadania en faccions, castes o estaments que representen diverses qualitats abstractes.

Reelaboració de les 7 virtuts i els 7 pecats capitals del catecisme, trobem cinc qualitats personals que volen combatre les cinc causes de la desfeta: Contra egoisme, abnegació; contra ignorància, erudició; contra agressió, amistat: contra falsedat, franquesa i contra covardia, intrepidesa.

D'entrada trobo a faltar una dualitat: contra fanatisme, saviesa. Alhora, em dic a mi mateixa que aquest plantejament inicial és força individualista, ja que fa provenir els mals socials de trets radicalment definitoris de la personalitat, sense escletxes ni matisos. 


Però continuem, la protagonista porta el nom de Beatrize, la qual cosa que ens fa esperar que ens guiï  fins el paradís. De moment, s'està fent "dura com una roca" després de passar les proves d'iniciació de la facció dels Intrèpids i de lliurar-se de ser rebutjada com una vulgar concursant expulsada del Gran Germà. De moment, s'ha rebatejat, però amb un diminutiu del seu nom: Tris, no és qüestió de perdre la simbologia, Beatrize s'està reinventant, està refent el brodat del seu caràcter.

"Em resulta difícil posar fi als costums que em van inculcar a Abnegació, serà con estirar un sol fil d'un bordat complex i recarregat. Però agafaré nous costums, tindré nous pensaments, noves regles. Esdevindré una cosa diferent." P. 79.

La pau de l'ordre estamental s'està trencant perquè, perills del coneixement, els erudits volen tenir el poder. Per això, han creat un sèrum que controla tothom a través d'unes al·lucinacions provocades o simulacions, els únics que es resisteixen són els que no encaixen en aquests cinc compartiments estancs de les faccions, els que tenen una personalitat complexa i no es poden manipular: els divergents com la Tris.

Les escenes de les simulacions, amb les al·lucinacions que fan aflorar les pors més arrelades al subconscient, estan ben aconseguides i són riques en imatges i símbols:

"Sento una mena d'aleteig, com les fulles d'un llibre que volen amb el vent, però no fa vent." P. 199.

Són les ales d'un corb, precursor d'un estol, que ataca la Tris com els ocells de la famosa pel·lícula de Hitchcock. Però aquesta heroïna aconsegueix superar la por, deixant-los fer.




"Deixo que em bateguin les ales a frec de cara, que em xisclin i que em piquin amb els becs, i de mica en mica relaxo els músculs, d'un en un, resignant-me a esdevenir un cadàver destrossat per centenars de becs. És un dolor insofrible." P. 202.

És, potser, la seva formació d'Abnegada que li fa acceptar el dolor? S'ha convertit en yogui i ha aconseguit l'extasi? És masoquista? Ens està dient que cal acceptar amb resignació el sofriment?

Torno a plantejar-me la pregunta inicial: Quina societat reflecteix aquesta novel·la?

Una societat classista i manipuladora que rebutja les complexitats i les diferències? Una societat protegida pel exercit on el saber comporta perill i on convé resistir? Una societat on els valors individuals prevalen sobre els valors socials?


Així no sigui.

divendres, 1 de maig del 2015

1111 visites

Fotografia de Chema Madoz

Temps de metàfora va substituir, fa dos anys i mig, les llibretes on apuntava comentaris de lectures i altres escrits. És un bloc, en el sentit literal de llibreta, on s'apleguen escrits de diverses menes encara que, en canviar de format, també n'ha anat evolucionant el contingut.

Primer de tot, el títol, m'ha comportat la grata obligació de defugir la ressenya acostumada i apropar-me a les lectures des del punt de vista de les metàfores, que no són només un tret de l'estil, sinó microcosmos on es condensen les claus del text.

Els sotstítols m'han obligat a una major sistematització d'allò que s'aplegava a les llibretes sense ordre ni concert. Així han aparegut subapartats com Metàfores visuals que m'ha permès canalitzar el gust per les arts, especialment la fotografia i Metàfores de la vida quotidiana per aquelles imatges que sense que ens adonem conformen el dia a dia.

També ha aparegut un altre apartat que està format per històries curtes que em venen a la ment quan algun objecte sembla que em desvetlli els seus orígens, les vides que arrossega, la seva aura.

Hi ha unes normes no escrites que he seguit com limitar la llargada de les entrades i escriure en l'idioma en el qual he llegit: catalàcastellà i, alguns textos, en l'oblidat francès que estic intentant recuperar. El traductor incorporat a la pàgina permet aquest luxe.

La xifra de 11111 m'ha fet l'ullet i creuar aquesta fràgil frontera m'ha portat a reconsiderar el passat i a fer propòsits de futur, com el d'incorporar la poesia, l'idioma anglès i d'altres que anireu descobrint si em continueu fent bona companyia.