dilluns, 20 de juliol de 2015

Elisabeth Strout (2010), Oliver Kitteridge. Barcelona: Mirmanda

Elisabeth Strout ens fa entrar, amb mà de mestra, en el món de l’Oliver, allunyat del nostre però proper. El personatge va creixent mentre mostra humanitat i un caràcter peculiar amb una part fosca que és “com una visita que no té cap intenció de marxar.” P. 19.

Qui no s’ha sentit mai habitat per aquesta part obscura que s’arrapa “com una paparra”?

La senyora Kitteridge pot ser una “immensa gavina” salvadora o “un ratolí gras que no pot enfilar-se a una pilota”. Té una vida, com totes,  empedrada de sotracs i es permet alguns “sotraguets” per a venjar-se, per exemple fent malifetes a la dona del seu fill.

Quan queda vídua, sembla que agafi forces de les seves magnífiques tulipes florides que semblen “un herbari submarí de criatures màgiques” i encara que sigui dur no tenir relació amb el fill:



“És dur tenir l’ADN escampat arreu, com s’escampa el flocall d’angelets d’una dent de lleó” P. 368.



Al final, forma una nova parella a la qual veu com:

“Dos talls de formatge Gruyère estampats l’un contra l’altre, els forats que aportava cadascun d’ells a aquella unió eren els bocins d’un mateix que la vida els havia anat prenent.” P. 377.

Qui no es conforma és perquè no vol, només cal refer una mica el mite de la mitja taronja.