diumenge, 13 de setembre de 2015

13 dies d'octubre. Director: Carlos Marquès-Marcet. Guionistes: Alfred Pérez-Fargas i Roger Danès Morera

Crònica d'una mort anunciada a ritme de rèquiem: digna i propera, continguda i emotiva, 
delicada i potent.


Fabulació històrica inspirada en fets reals que dosifica amb cura la informació  i mesura les paraules; perquè els silencis, com els del soldat que dispararà el tir de gràcia,  també parlen. Així s'aconsegueix el difícil equilibri de tractar amb dignitat tots els personatges

Fabulació valenta amb l'ús de les el·lipsis i els sobreentesos que teixeixen una trama sòlida que amb els discursos de Companys i de l'advocat defensor assoleix una potent tensió dramàtica. 

Ficció que juga amb les perspectives, els jocs de llum i els murmuris. Es tracte de tocar la sensibilitat i, alhora, transcendir-la. Com en l'escena de la notícia a la família de la condemna a mort de Companys que es contempla des de lluny, emmarcada per la gran arcada de la porta del castell de Montjuic.


També, en la figura del President al contrallum de la finestra o amb l'aura de la volta de canó anant cap a la mort i en la informació sobre el fill de Companys xiuxiuejada pels guardians.

Fets reals en escenaris reals que, amb el poder de les imatges, accentuen la seva càrrega simbòlica i que es despleguen seguint el calvari del protagonista. Em fixo en una localització menor: el trajecte en cotxe cap a Montjuïc que passa per uns descampats on uns nens juguen a la guerra. Al final, aquest escenari apareixerà desert.



Dues metàfores, que apareixen en moments lírics d'una grandiositat operística continguda, m'han colpit: els peus descalços i els cigarrets de Companys: l'arrelament a la terra i els ideals somiats; el seny i la rauxa.



Clarobscurs del personatge que es reflecteixen en els diàlegs punyents, la llum màgica i en la música hipnòtica d'aquest film que dóna sentit a la història.