dijous, 20 d’octubre de 2016

Joan Bustos (2016), Paraules de Júlia. Picanya: Edicions del Bullent. Club de Lectura de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

Donar forma i contingut coherent a l’escriptura és un repte complex. Cal ofici i sensibilitat, però també passió i un plus afegit que fa que salti l’espurna fugissera de l’art.



Joan Bustos té ofici i sensibilitat. Ha triat un bon tema amb qüestions que interessen els adolescents i ha utilitzat el seu llenguatge quan cal. Segur que aconsegueix atrapar l’interès dels joves lectors i lectores perquè disposa els materials de forma que “enganxin” i facin de bon empassar la píndola de la lliçó moral convenient. Per tot aquest bon treball ha estat premiat merescudament, és el tipus de llibre que cerquen moltes editorials de LIJ.

De tota manera, jo no he sabut trobar l’espurna que em connecta a la lectura i no m’he pogut creure aquesta història: aviat he tingut clar qui era el llop amb la pell de corder, el Pato m'ha semblat una mena de Pijoaparte de pacotilla, la bona sintonia entre els de l’Insti i l’escola privada m’ha embafat i la personalitat de la Júlia m'ha semblat desenfocada.

I què puc dir de les metàfores que apareixen ben sovint? Són correctes i típiques: la bombolla de sabó, l’ós de peluix, el riure de les hienes, Barbablava, el llop ferotge i la Caputxeta vermella, el mirall, el vampir, el déu mitològic “esculpit o escopit”...

Per cert, entre els jocs lingüístics mig simbòlics crida l’atenció el títol que funciona com a leitmotiv durant tot el relat i que evoca el cèlebre poema de José Agustín Goytisolo "Palabras para Julia" que no es cita com si que es fa amb el també molt conegut “Poema XX” de Pablo Neruda.

No puc deixar de pensar que hagués convigut a la Júlia de la novel·la la lectura del poema de Goytisolo a la seva filla:

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú veras
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.


 Potser aleshores la Júlia hagués lluitat per la vida, encara que ens haguéssim quedat sense història o amb una altra història.