dimecres, 5 d’octubre de 2016

Marta Pessarrodona, Narcís Garolera (2016), Jacint Verdaguer. Una biografia. Barcelona: Quaderns Crema. Ajuntament de Barcelona


La primera lectura de poesia de la qual tinc record és la d'un antic volum de Pàtria que corria per casa. Des d'aleshores, porto incorporada la música d'aquells versos que vaig aprendre de memòria. Es comprèn que no hagi pogut deixar de llegir la biografia de Verdaguer de l'antic company Narcís Garolera i de la poeta Marta Pessarrodona.


Com bé diuen els autors en el pròleg, han triat un tipus de biografia "pràctica i factual"; el que no diuen és que, dins l'evident to narratiu, el text està farcit d'imatges i d'analogies que esquerden, amb gràcia, el to discursiu.

Així la tuberculosi que patí el poeta queda associada al càncer que es va emportar Susan Sontag i que la va incitar a escriure sobre la malaltia i les seves metàfores.



Aquest joc d'alguna manera antonomàstic d'intercanvi i evocacions de noms de personatges històrics i literaris es va repetint i acaba per donar a la biografia un plus d'informació suggeridora que posa en evidència tota una teranyina de relacions fent-nos reviure una època, una cultura, una història i una vida.

Més exemples.

La font del Desmai. oli de Marià de Pico de 1870 (Museu Episcopal de Vic)

Les reunions literàries o felibres a la font del desmai de Vic es relacionen amb les que van celebrar a Londres els membres del club Bloomsbury trenta anys més tard.

Aviat se'ns anticipa que l'amic del poeta, Jaume Collell, serà per a Verdaguer el que Salieri va ser per a Mozart.

Altres vegades trobem símbols que poden ser utilitzats com a leitmotiv i que sovint són antitètics per expressar la contradictòria personalitat de Verdaguer escindit entre el calze i la lira, amb una vida plena de contrastos que va des del zenit de la seu èxit i les seves hores fosques o nadir.

Juli Borrell i Pla (Barcelona, 1877-1957), Enterrament de Mossèn Cinto

Per acabar, la impressionant desfilada davant del fèretre del poeta i el seu multitudinari sepeli només són una cortina de les complexes relacions familiars i polítiques que s'anomenen Joc de Trons.

De totes formes, el multitudinari sepeli de Jacint Verdaguer també era manifestació de que el poble el tenia com el poeta de les classes populars, el seu poeta, i segur que gairebé tots havien llegit, escoltat i, també memoritzat, al menys "L'emigrant" i, segurament, fragments de "L'Oda a Barcelona". Aquella gernació potser no sabia qui era L'Alcides gegantí que es transforma en Montjuïc a l'Oda del Cap i Casal, però sí entenien molt bé que hi va haver una època en la qual:

...ni un peix se veya dintre la mar inmensa
sens dur al dors grabades les Barres d'Aragó.