divendres, 17 de febrer de 2017

Joan Benesiu (2015), Gegants de gel. Barcelona: Periscopi


         Pintures de Frederic Edwin Church 

El bar Katovice és a Usuaia, el Finisterre del sud. En aquest racó de món, a la província argentina de Tierra de Fuego, un seguit de personatges conflueixen al voltant d’una taula per explicar la raó per la qual passen els Nadals al cul del món.

Aquesta taula captiva el narrador que s’hi acosta com un vampir literari a la recerca de la sang que l’alimenta:

”la taula era un viver d’idees per a escriure i això calia aprofitar-ho.”

Imagino Joan Benesiu, pseudònim de Josep Martínez Sanchis, com un caçador d’històries.


A vegades les narracions, com la vida del pare de Blanca, estan ficades una dins l’altre com caixes russes, altres cops les trobem incrustades en altres fils narratius. Benesiu té fam d'històries i no vol deixar d’explicar-ne cap, encara que calgui ficar-les amb calçador, com la del penal que apareix casualment en anar a veure una pel·lícula i on va complir condemna Rodowitzky

Crec que Benesiu, encara que amuntegui les històries, tria els arguments amb cura buscant que siguin apassionants i que explorin totes les fronteres, fins i tot les temporals. Per això els dies compresos entre Nadal i Cap d’Any s’allargassen amb històries de vides que van des del segle XVIII fins ara mateix, passant per la II Guerra Mundial o la Guerra de les Malvines. D'aquesta manera els escenaris són canviants com si fóssim en una pel·lícula: París, Liverpool, Xàtiva, Mèxic, Argentina, Polònia...



I és que la novel·la té un empelt cinematogràfic que acompanya el viatge amb vocació d'iniciàtic als límits del món: SolarisLiverpool i, com no, Katyn de Wajda on el director denuncia l’assassinat de milers de polonesos, entre ells el seu pare,  pels russos durant la II Guerra Mundial davant la indiferència de les potències aliades que defensaven la democràcia. Paradoxes que no sé per què ens continuen sorprenent: la mateixa indiferència amb que ara ens mirem els exiliats a la intempèrie de l’hivern de la culta i democràtica Europa, mentre:

“... les nostres cunetes (són) plenes de cadàvers a l’espera de la seua Antígona.” 

No es pot demanar més: estem davant d’una obra ambiciosa amb vocació d’universalitat on l’essencial del ser humà s’entreveu a partir de les trajectòries vitals d’uns personatges que tenen en comú el gust per les paraules i l’atracció magnètica per les fronteres i els límits. Volen fugir dels escenaris habituals i arribar més enllà. No en tenen prou amb el viatge interior, cal arribar als confins per retrobar-se  o per constatar que no hi ha res més. Aleshores potser apareixerà alguna cosa semblant a una Ítaca personal e intransferible, si aconsegueixen burlar l’última frontera de la mort.

El caràcter d’aquests personatges no només queda dibuixat per la seves peripècies sinó també per la identificació amb altres personatges de ficció: Ethan Borum és com Mr. Ripley i Nemesio Coro com un personatge de Kundera. El text és més que ric, apabullant, ple de referències culturals que serveixen per identificar els sentiments i les sensacions del narrador a través de la literatura o de l’art.

“El desassossec em duia les paraules de Pessoa...”

El mateix títol metafòric té el seu origen en la pintura romàntica de Frederic Edwin Church que va pintar els gegants de gel, els icebergs perduts que el narrador, renet de Baptista Tràcia escriptor romàntic també, no ha pogut veure en el seu viatge al confí del sud.



Només ha trobat els gegants dels personatges que són con blocs de gel a la deriva.

Imagino que Joan Benesiu pertany a l'espècie d'homo literatus, almenys en aquesta novel.la, les idees, els sentiments i les emocions estan passades pel filtre de la literatura.

A estones m'hi reconec, també porto unes ulleres d'aquesta mena.