dilluns, 15 de maig de 2017

Pep Coll (2013), Dos taüts negres i dos de blancs. Barcelona: Proa



Llegeixo amb les ulleres metafòriques posades i, fins ara, he passat de puntetes sobre la germana bessona de la metàfora: la metonímia.

Davant daquest tros de novel·la no puc deixar de banda aquest recurs, perquè aquí la metonímia, seguint la bona tradició del realisme,  comença al títol i, al meu entendre, és pal de paller del text.

Mexplico.

La metàfora té moltes cares i funciona com una regla de tres basada amb la semblança. Així, les gotes de pluja sobre un vidre s'assemblen a pedres precioses que poden formar un collaret.


http://tempsdemetafora.blogspot.com.es/2013/05/metafores-visuals-3-chema-madoz.html

 
En canvi la metonímia, que també pot presentar-se de moltes formes, es construeix basant-se en la proximitat. Per això si volgués sintetitzar lestil d'aquest text diria: com a mostra, un botó.

Dos taüts negres i dos de blancs són el botó de mostra, el vestit de fusta que han hagut de fer abans dhora a la família assassinada per uns fills de Caín, a les muntanyes maleïdes on nien els voltors i els personatges donen fe dun món endogàmic.

Però no sacaba aquí. Aquests assassinats són una mostra , un botó, del que va ser lEspanya de Franco:

LAmetlla, Barcelona, el país sencer és ple dassassins de Carreu. I lo més fotut és que hàgim de conviure amb ells. 
(P. 291)

El procés dinvestigació i la justícia són també un símptoma de com va ser la dictadura i, fins i tot, lanomenada transició que va conformar lactual estat:

... el nou règim dEspanya es va empescar una bugaderia fantàstica que ho netejà tot de patac, sense que calgués treure de larmari ni una sola peça de roba. Una manera de fer net, eficaç, justa i sense precedents històrics en cap altre país del món, no shan estat de ponderar els savis.
(P. 268)

Em sembla sentir la veu subtilment sorneguera de l'autor.


Pep Coll a la Biblioteca de Can Manyer 11 de maig 2017

La ironia, cosina de les bessones amb les quals moltes vegades surt a passeig, no perdona ni la tasca descriure. 

El pastor poeta retoca els versos de Sindeu fill,  barceloní que no sap la diferència entre moltons i corders,  i que s'exclama:

Miri, senyor Mílio. Aquest moltons són meus i els trec a pasturar on em dóna la gana!
Però el senyor Mílio no callava tan fàcilment:
—Sap que pot fer? Tragui'ls del corral per portar-los a l'escorxador de la Pobla. —Va rumiar un moment i va destrossar-li els versos. —"Passen els moltons cap a l'escorxador. Així passaran també les nostres il·lusions."
(P. 32)


Potser hem de superar els drames rurals i  mantenir vives les llegendes que ens interpreten amb mites el nostre món.

"Ja n'hi havia hagut prou, a la literatura catalana, de drames rurals i de sots feréstecs. Potser massa i tot."
(P. 289)


 Però, al final, resulta que lescriptor, com els voltors, salimenta de carn morta:

Al capdavall, tu també has pujat aquí dalt a buscar carn morta, no és cert?. Potser sí, vaig admetre per seguir-li la broma. Però no com aquests voltors subvencionats de la reserva. A mi, la carnota no me la regala ningú.
(P. 422)

Pep Coll, mestre dels detalls, és un il·lustre i imprescindible voltor que compleix la missió daprofitar la proteïna de les històries i fer que continuï convertida en paraula viva o en perdurable pedra de moro . 

Orella o pedra de moro:
http://www.sellent.cat/Prehi.html


Com a mostra, un botó!