Mohsin Hamid (2015), L’integrista reticent. Traducció de l’anglès de Carles Miró. Barcelona: Periscopi

He fet durar la lectura tant com he pogut per assaborir-la bé i he rellegit per aprofundir el solc que m’ha deixat. M’ha aterrat i captivat, alhora.

El basar d’Anarkali de Lahore va canviant de formes i colors com un calidoscopi mentre el protagonista i narrador, el jove Ghangez, explica la seva història a un ianqui misteriós. El relat de l’integrista reticent va omplint-se d’ombres a mida que avança, de la mateixa manera que els carrers del mercat s’omplen de foscor.

De la claredat de Princeton i de les vacances en una Grècia exclusiva, de l’enlluernament de les nits de Manhattam i de l’elevació de les oficines d’ Underwood Samson als carrerons foscos del voltant del basar pakistanès per on Ghangez va conversant amb l’enigmàtic interlocutor que sembla que esperi alguna cosa des de bon principi:

“...la freqüència i la determinació amb què mira (...) fa pensar en la conducta d’un animal que s’ha aventurat massa lluny del cau i que ara, en un entorn que desconeix, no sap del cert si és depredador o presa!” P. 39.

Al principi, els paral·lelismes entre USA i els Paquistan sovintegen:

“...sentia que m’estava integrant a Nova York en la mateixa classe social de la qual la meva família estava sortint a Lahore.” P. 86.

Poc a poc apareixen els ratpenats a l’hora que s’obren les esquerdes a partir de l’11-S. La depressió de l’estimada Erika n’és una paràbola.

“...lluitava contra un corrent que se l’enduia a dins d’ella mateixa... Hauria volgut servir-li d’ancora.” P. 86.

Ghangez també lluitarà contra aquest corrent però no pot evitar que li caigui la vena dels ulls i quan pren consciència del fet que és  un genísser modern,  

renega dels amos i senyors. Es passarà al bàndol dels seus, trencarà com si fos una relació amorosa amb el món opressor de l’economia vista com un animal depredador i d’unes finances com instrument d’un poder avassallador.

Marxa definitivament cap a Lahore i deixa la jaqueta a l’aeroport de Nova York com qui deixa els vestits vora la mar o al peu d’un penya-segat.

Seguirà els mateixos passos que Erica, tots dos han estat bassals d’aigua de pluja amb un microcosmos propi i sense comunicació possible. Només la paraula donarà fe del que han viscut, tots dos tenen necessitat de deixar testimoni com l’ostra que dona forma a la perla sense remei.

L’integrista reticent explica la vida a un ianki inquietant, mentre beu i menja al basar de Lahore, com si ho fes a un confessor o com si es tractés del seu testament. Fet això, s’endinsa definitivament al cor de les tenebres com “un Kurtz que espera el seu Marlow”. P. 165.