dimecres, 25 d’octubre de 2017

Lluïsa Cunillé (2017) Islàndia. Tarragona: Arola. (Textos a part. Teatre contemporani) Pròleg d’Enric Juliana. Llegir el teatre: Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt


Islàndia és la porta al centre de la crisi tal com era la porta al centre de la terra de la novel·la de Jules Verne. Enric Juliana ens ho explica molt bé al pròleg.


Estem més interconnectats que mai. En l’esdeveniment menut hi germinen els fets més rellevants i el que sembla llunyà ens condiciona la vida quotidiana. Islàndia parla d’això, encara que també, sotto voce, de l’escletxa de llibertat i d’esperança que ens queda en aquest món tabulat.
Hem emprat tantes vegades els símils de les ales de la papallona que provoca tempestes i de la bombolla que explota que aquests recursos s’han quedat petrificats i ens deixen insensibles. Aquí trobarem els tòpics justos i necessaris, però  cada una de les set escenes —justament set—està carregada de simbolismes a vegades foscos, inquietants i ben vius.
Dir que aquesta obra segueix l’estructura del viatge iniciàtic és dir ben poca cosa. Intentaré aprofundir una mica més.
De fet, el viatge pròpiament dit comença després de la narració del mite de la creació i el de la fi del món tal com l’expliquen les llegendes escandinaves. Just després d’aquesta explicació l’HOME acomiadat és substituït pel NOI que canta:
“Heimdall, el vigilant dels déus farà un últim intent perquè l’ordre guanyi al caos, però a la batalla final el món serà destruït i el mateix Odin, engolit pel terrible llop. Només sobreviuran uns quants homes i déus que tornaran a poblar el món i tot començarà de nou una altra vegada.” P. 31.
Què potser aquest NOI serà un d’aquests escollits? M’agrada pensar que sí.
Els cants del Noi són tota una declaració de principis:
“Cantar escurça el temps i allarga la vida.” Bona divisa!
El temps que és or queda reduït i la vida verdadera la que no és negoci sinó oci ampliada. Deliciós!
El viatge agafa un sentit social. El NOI, com l’heroi dels contes tradicionals, ha de portar a terme una missió i pel camí ha de fer bones obres a les persones que trobi per aconseguir les informacions o els objectes que l’ajudaran a dur a terme l’empresa. Per exemple:
El NOI parla amablement amb el VIATGER de la maleta tancada i amb un hipotètic tresor a dins i la maleta no el deixa en cap escena, allí hi pot haver el futur, o ser una estafa, com en el vell motiu literari del bagul tancat.
La DONA GRAN que el posa en la pista per trobar la carnisseria de —Delamarche and Robinson —uns noms per sucar-hi pa— també és una estafadora i una guia a la qual el NOI li torna el paraigua, li cal aixopluc.
Per fi troba la MARE, tiradora de cartes que endevina el futur, i que, paradoxalment, no surt de l’església perquè no veu clar el seu.
Les cartes estan tirades i el NOI fa la seva decisió.
El camí es tanca amb la reaparició del VIATGER i del METGE. Aquest últim expressa el seu profund pessimisme:
“Només ens queda la cobdícia i l’ambició.”
Uns versos de Lorca em venen a la memòria:

La aurora de Nueva York gime
por las inmensas escaleras
buscando entre las aristas
nardos de angustia dibujada.

La aurora llega y nadie la recibe en su boca
porque allí no hay mañana ni esperanza posible.
A veces las monedas en enjambres furiosos
taladran y devoran abandonados niños.

En canvi, el VIATGER porta una clau que ens permet mantenir una petita esperança: el NOI somriu en l'obscuritat i tot pot començar de nou.