Islàndia és la porta al centre de la
crisi tal com era la porta al centre de la terra de la novel·la de
Jules Verne. Enric Juliana ens ho explica molt bé al pròleg.
Estem més interconnectats que mai. En
l’esdeveniment menut hi germinen els fets més rellevants i el que sembla llunyà
ens condiciona la vida quotidiana. Islàndia parla d’això, encara que també,
sotto voce, de l’escletxa de llibertat i d’esperança que ens queda en aquest
món tabulat.
Hem emprat tantes vegades els símils de
les ales de la papallona que provoca tempestes i de la bombolla que explota que
aquests recursos s’han quedat petrificats i ens deixen insensibles. Aquí
trobarem els tòpics justos i necessaris, però
cada una de les set escenes —justament set—està carregada de simbolismes
a vegades foscos, inquietants i ben vius.
Dir que aquesta obra segueix l’estructura
del viatge iniciàtic és dir ben poca cosa. Intentaré aprofundir una mica més.
De fet, el viatge pròpiament dit comença
després de la narració del mite de la creació i el de la fi del món tal com
l’expliquen les llegendes escandinaves. Just després d’aquesta explicació l’HOME
acomiadat és substituït pel NOI que canta:
“Heimdall, el vigilant dels déus farà un
últim intent perquè l’ordre guanyi al caos, però a la batalla final el món serà
destruït i el mateix Odin, engolit pel terrible llop. Només sobreviuran uns
quants homes i déus que tornaran a poblar el món i tot començarà de nou una
altra vegada.” P. 31.
Què potser aquest NOI serà un d’aquests
escollits? M’agrada pensar que sí.
Els cants del Noi són tota una declaració
de principis:
“Cantar escurça el temps i allarga la
vida.” Bona divisa!
El temps que és or queda reduït i la vida
verdadera la que no és negoci sinó oci ampliada. Deliciós!
El viatge agafa un sentit social. El NOI,
com l’heroi dels contes tradicionals, ha de portar a terme una missió i pel
camí ha de fer bones obres a les persones que trobi per aconseguir les
informacions o els objectes que l’ajudaran a dur a terme l’empresa. Per
exemple:
El NOI parla amablement amb el VIATGER de
la maleta tancada i amb un hipotètic tresor a dins i la maleta no el deixa en
cap escena, allí hi pot haver el futur, o ser una estafa, com en el vell motiu
literari del bagul tancat.
La DONA GRAN que el posa en la pista per
trobar la carnisseria de —Delamarche and Robinson —uns noms per sucar-hi pa—
també és una estafadora i una guia a la qual el NOI li torna el paraigua, li
cal aixopluc.
Per fi troba la MARE, tiradora de cartes
que endevina el futur, i que, paradoxalment, no surt de l’església perquè no
veu clar el seu.
Les cartes estan tirades i el NOI fa la
seva decisió.
El camí es tanca amb la reaparició del
VIATGER i del METGE. Aquest últim expressa el seu profund pessimisme:
“Només ens queda la cobdícia i
l’ambició.”
Uns versos de Lorca em venen a la
memòria:
La aurora de Nueva York gime
por las inmensas escaleras
buscando entre las aristas
nardos de angustia dibujada.
La aurora llega y nadie la recibe en su boca
porque allí no hay mañana ni esperanza posible.
A veces las monedas en enjambres furiosos
taladran y devoran abandonados niños.
En canvi, el VIATGER porta una clau que ens
permet mantenir una petita esperança: el NOI somriu en l'obscuritat i tot pot
començar de nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada