dimecres, 22 de novembre de 2017

Natalia Ginzburg (2015), Les petites virtuts. Barcelona: Àtic de llibres. Primera edició Torí 1962. Traducció d’Elena Rodríguez




Aquesta lectura m’ha fet venir al cap la melodia de La Gavina cantada per Marina Rossell amb “dolça melangia.” No sé si és una petita virtut evocar música en llegir,  potser és un efecte de  l’amor a la lectura o un rebrot de la vocació, gràcies a la qual:

“Si no n’hem renegat ni l’hem traït” la deixarem d’herència als fills. Perquè: “una vocació és l’única salut i l’única riquesa veritable” P. 185.

Si hem mostrat “desig d’ésser i de saber” i ens en hem separat sense allunyar-nos massa, els nens creixeran “tranquil·lament fora de nosaltres, envoltats de l’ombra i de l’espai que necessita el brot d’una vocació, el brot d’un ésser.” P. 185.

La música de la joventut m’acompanya quan faig repàs de les virtuts que des d’una timidesa valenta i una melangia amb un bri d’esperança fa créixer en els lectors NG: la responsabilitat moral, la misericòrdia, la tolerància, l’amistat que treu el millor de nosaltres i la bellesa de l’ofici d’escriure que fa contemplar el món des d’un lloc particular.

M’aturo en aquesta mirada observadora d’escriptora que permet que un fet quotidià com el trasllat d’un mirall li faci sentir una sensació d’exultació màgica “...passava la imatge de la meva felicitat, el mirall verd i brillant amb el seu marc daurat.” P. 109.


Tot això expressat amb un estil que com una bona conversa “deixa de banda els tòpics, els pensaments imprecisos, les incoherències.”  P. 39.

Les metàfores segueixen aquesta consigna són originals, aclaridores i coherents amb la seva personalitat:

La protecció de la infantesa que crea sers lliures:

“Potser per aprendre després a caminar amb sabates trencades, és bo tenir els peus eixuts i calents quan s’és un nen.” P. 34.

El valor social de l’amistat:

“La nostra ciutat s’assembla, ens n’adonem ara, a l’amic que hem perdut i que era molt estimat.” P. 36.

La melangia més desolada, l’anglesa:

“Igual que l’herba, l’ànima es bressola en silenci en la seva solitud verdosa regada per una pluja tèbia.” P. 59.

El resultat és la bellesa poètica que tan bé defineix:

“La bellesa poètica és un conjunt de crueltat, de supèrbia, d’ironia, de tendresa carnal, de fantasia i de memòria, de claror i de foscor.” P. 119.

De tot això m'ha fet gaudir Les petites virtuts.