En
cap moment de Blade Runner 2049
apareixen les paraules que Rutger Hauer va pronunciar al terrat del llegendari
edifici Bradbury de Los Angeles fent de replicant:
“He vist coses que vosaltres no creuríeu.
Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist raig–C brillar en la foscor
prop de la Porta de Tanhaüser. Tots
aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de
morir.”
A Blade
Runner 2049 aquestes paraules impregnen, com la pluja, tota la pel·lícula.
No només perquè els personatges ploren a
doll i la pluja es fon amb les llàgrimes, no només perquè l’aigua i la neu
continuen sent matèria poètica, no només perquè els records dels antics fotogrames
reviuen amb els nous junt amb imatges d’ulls, plans de la ciutat futurista en
picat i existencials clarobscurs.
Trenta-i-cinc anys no han passat en va:
l’enginyeria genètica ha avançat mentre que la frontera entre robot i humà s’ha
anat difuminant, la societat post-industrial ha donat totalment pas a l’era
digital, les dones ens hem fet més visibles i l’esclavitud, evident o
soterrada, continua existint.
 |
Oscar 2018 als millors efectes visuals
|
De tot això dóna fe Blade Ranner 2049 amb
una trama entortolligada que contrasta amb la més simple de l’original. Sembla
que el director i el seu equip, entre els quals hi ha els creadors de la
història Ridley Scott i el guionista Hampton Faucher, tinguin la intenció de
crear-ne una saga.
La recent aparició de tres curts —Blude Runner Black Out 2022, 2036: Nexus Dawn i 2048 Nowhere to Run— que omplen el buit de la ficció entre l’espai
temporal entre les dues i els fils oberts de l’argument de l’última entrega ens
fa pensar que això continuarà.
L’obra mestra inicial ha germinat en un
film que li ret digne homenatge, encara que s’enyori la música de Vangelis.
L’empremta de Blade Runner no s’ha perdut com llàgrimes en la pluja, s’ha fet
matèria argumental i ha cristal·litzat, per exemple, en el suggeridor personatge de la creadora de records. La científica
que dota de memòries als replicants fabrica imatges amb el mateix material que
ho fa el cinema, el material del qual estan fets els somnis.
Hi ha vivències i emocions que perduren
una mica més que llàgrimes en la pluja. L’art lluita contra corrent per fer-ho
possible.
Del tot merescut l'Oscar 2018 a la millor fotografia per a Roger A. Deakins amb
Blade Runner 2049
Aquí en teniu un tast.
Del tot merescut l'Oscar 2018 a la millor fotografia per a Roger A. Deakins amb
Blade Runner 2049
Aquí en teniu un tast.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada