dijous, 15 de març de 2018

Andrea Camilleri (2017) La piràmide de fang. Barcelona: Edicions 62. Traducció de Pau Vidal Gavilán. Primera edició 2014



Ho ha tornat a fer.
Camilleri ens regala una novel·la apassionant centrada en una metàfora que és la clau de la història.
Escrita quan tenia 89 anys i sense prou vista, l’ha dictat a una secretària tot imaginant-se els personatges com si fossin dalt d’un escenari. Tota la seva experiència de director teatral i de mag del diàleg queden paleses.
El títol obre la porta a un món fosc on no para de ploure i ple de fang, de tota mena, que ho empudega tot:
“La fangada com una forma de sangada, perquè havia entrat en la sang del país, se n’havia convertit en part integrant.” P. 45.
La piràmide de fang es converteix en el símbol de la fragilitat real d’unes constructores amb irònics noms poètics: Albachiara, Soledoro i Rosaspina.
Aquestes empreses mafioses estan ben blindades i sembla que ningú pot entrar i desfer-ne l’entrellat corrupte, però al comissari Montalvano no li ha arribat el fang al cap i troba l’astuta i perillosa manera de, sortejant la lletra de la llei, trobat una porta d’entrada i, al menys, escapçar la piràmide.


“Sabia que a la piràmide de Kheops durant molt de temps no hi va poder entrar ningú perquè no aconseguien trobar l’accés? Fins que un bon dia una persona va agafar i hi va fer un forat, un forat no autoritzat pels vigilants...” Diu el jutge Jacono a la pàgina 235.
Gràcies, Andrea Camilleri, per deixar sempre una porta oberta a l’esperança!