Em va semblar inaudit.
Corrien els anys 60 i a l’escenari del Romea hi havia un pati interior com el de casa meva, que era allí mateix, a l'altra vorera del carrer Hospital. Des del segon pis del teatre escoltava converses de veïns que m’eren familiars, contemplava les anades i vingudes dels personatges i les seves accions eren com les de la gent del barri... Bé, tot plegat una mica exagerat... però... potser perquè jo que no estava al cas de tot allò que s’esventava: que si a aquell li convé aquella, però està per l’altra; que si una és massa saberuda i l’altra massa coqueta; que si fer-se monja és una opció; que si t’has de mantenir pura fins el matrimoni; que si un se’n vol anar i l’altre s’ha de quedar.... Dalt de l’escenari es mostrava el món tancat de les escales del districte V de la postguerra del qual jo encara no n’era del tot conscient. L’autor tenia vint-i-quatre anys i era de la colla dels grans.
Així i tot hi havia una cosa que sí que sabia: es deia que tirarien a terra cases per continuar una avinguda que havien començat a obrir les bombes i que donaria llum a la part més fosca del meu carrer. A casa es parlava d’un pla Macià, també d’uns del GATPAC i havíem anat a una exposició on hi havia plànols i fotografies. Allò que no sabia era que trigarien més de trenta anys a fer neteja i a esborrar alguna cosa més que escenaris; tampoc, que el nou carrer rebria el nom de Rambla del Raval.
Avui, en llegir-ne el text, he reviscut aquella representació i he tornat ha sentir l’olor de clavegueres, sabó fet amb cendres i lleixiu dels celoberts. Encara que, ara, hi hagi altres sentors al Raval, el meu barri no ha deixat de ser el pati del darrere de la ciutat i m’ha conmogut tornar a sentir aquella vella, coneguda olor que no podran esborrar ni l’alzheimer ni el coronavirus.
Gràcies, Papitu!
Gràcies, Papitu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada