Amunt i avall en el temps i d’una riba a l’altra de la Mediterrània. Les històries que es trenen estan cosides amb el bon ofici de l’avi sastre del protagonista i obren camí a la reflexió més enllà dels fets concrets.
«Encara em demanen quants caps per lligar no hi deu haver per món cercant qui els nui.» P. 289
Maite Salord ha nuat els fils dels seu relat i ens fa reviure l’èxode jueu, la mort d’un aviador de la Luftwaffe, el poblet menorquí de la riba d’Àfrica, l’Àlguer colonial, el boom turístic de Menorca, i una història d’amor emmarcada amb la guerra d’Irak la qual m’ha costat una mica d’empassar, encara que tot rutlli. La llaçada que uneix diversos fils és l’avió abatut que dorm al llit de la mar convertit en símbol.
«El passat és present i el present, malgrat tot, és fet sempre de passat. Encara que no es noti. Encara que passi inadvertit com les ales rovellades del vell avió, convertides en un escull més al fons de la mar.» P. 295.
En aquest fragment, com a tot el relat, s’aprecia el bon gust d’utilitzar la natura com a contrapunt i, en moltes ocasions, com a base de l’elaboració d’imatges. Així, per exemple, una relació sentimental és porosa i d’arena com el marès de l’illa. També després de moments tràgics el paisatge se’ns imposa, ens dona distància com si, per un moment, ens escapéssim de la crua realitat. Aquest fet té més rellevància si es situa en un dels magnífics finals de capítol.
«L’ascensor s’ha aturat al replà. Na Berta ja és aquí. Les albergínies, al forn. Només hi ha un fil de lluna. No vaig anar a Frankfurt amb na Hanna.» P. 162.
Mira per on, les frases curtes, aquí, donen un adequat ritme al paràgraf i impacten qui llegeix com aquest altre final de capítol:
«Sobrefils, bastes, repunts, traus i voretes. Fil i agulla i didal. No t’oblidis del didal, Daniel, perquè si no et faràs mal al dit.» P. 280.
Per a la mena de lectora que soc és el verdader final d’aquesta història ben cosida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada