Les primeres imatges subjuguen: la platja del mercat i el llit del riu que acumula residus vora la muralla amb un trenc que és l’ull per on Albert Sanchis contempla València.
La gent fuig de la part vella de la ciutat, només les pedres diuen la veritat i el protagonista ha d’interpretar-la. Ell entén els símptomes de la rendició d’una societat en guaret i que tot respon a un patró: «l’urbanisme de càstig, la inutilitat heretada de les elits locals, la cobdícia com a única ideologia.» P. 79. L’urbanisme que desvia el curs del riu.
Feia temps que un llibre no m’atrapava tant. Porto a la sang el raval de la meva ciutat i la trepitjo buscant-ne el sentit o el ressò de la gent que hi va viure, és per això que em faig meves les paraules de Marta Sanz citades pel protagonista: «Literatura és el punt d’intersecció entre urbanisme i escatologia.» P. 97.
Perquè Noruega està construïda com l’urbanisme de València i per extensió de totes les ciutats que creixen vora d’un riu o riera que està a punt de morir en la mar. Un munt d’allaus de sediments diferents que s’integren just en el moment de la seva desaparició.
La primera persona porta la veu cantant, una veu que vol i dol i que no confia en ella mateixa: la veu d’Albert Sanchis, lector voraç i nihilista lúcid, que ens explica la vida en nou capítols des que neix al carrer del Trenc fill de la botiga del mercat on venen salmó de Noruega. En aquest fil conductor s’intercalen quatre projectes de novel·la, un diari a manera d’apèndix i un monòleg d’un personatge com a epíleg.
Veig en aquest conjunt d’elements un reflex del caràcter i del tipus de vida del protagonista i observo que si bé la matèria narrativa és heterogènia la trama està construïda amb rigor: els punts culminants estan disposats de manera que l’interès no decau i llegim amb empenta. Només al dietari final s’acumula el material i el curs del relat s’alenteix com escau en una desembocadura.
El lema inicial de Roland Barthes, ja fa intuir que ens trobarem amb un joc de perspectives i que per això no només calia evitar l’error de considerar que qui narra és qui escriu, sinó tenir clar que qui escriu tampoc és la persona que signa el llibre. A l’autor li calia distància i perspectiva per escriure la novel·la de la seva València i per això ha de construir un protagonista que parli d’alguna manera per ell, però que clarament no ho sigui, per això ens trobem un personatge amb el nom de Rafa Lahuerta que recull els escrits del protagonista:
«Necessite un narrador que em permeta alliberar-me de mi mateix.» P.181.
Darrera de la impotència del protagonista hi ha una mena de pudor de publicar perquè, com es deia en moltes cases, s’ha de ser prudent i mai s’ha d’explicar res a ningú i l’escriptor Rafa Lahuerta encara que divagui massa és apropiat per fer de pont de les paraules d’Albert Sanchis.
Paraules d’un escriptor que beuen del pou de les llegendes i dels símbols i que, després de passejar-se per moltes ciutats, aconsegueix mostrar una València allunyada dels tòpics.
Quedarà aquesta València i la col·lecció de personatges que la fan viure com l’Albert i la mare:
«El monyo em brillava com si m’hagueren deixat caure pel cap una llanda de sardines i les escates d’argent hagueren mutat en llimadures de fil d’aram.» P. 27.
«Ma mare guardava els cupons de la desgràcia en una còmoda inexpugnable de la consciència.» P. 121.
Els habitants de València estan retratats amb metàfores visuals o conceptuals d’una manera similar a com se’ns ha dibuixat una ciutat en la qual bé de gust perdre-s’hi: una illa, un jardí i, alhora, un riu sense aigua on la llum ho amaga tot i s'oblida amb alegria.
En guardarem record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada