Fa un temps que trobo ressons de les idees de Thoreau, però no és per això que hi torno. Tornem a caminar plegats aquesta vegada de la mà de Marina Espasa, perquè llegir també és passejar i, encara que ho facis per un lloc conegut, sempre descobreixes paisatges diferents.
Rellegeixo perquè m’agrada caminar i fer que els personatges passegin: he experimentat que l’automatisme de les passes i l’aire lliure faciliten una mena d’estat meditatiu extraordinàriament fecund a on «The mind is its own place.» Encara que no vagi tan lluny com l’autor que arriba a dir que «cada caminada és una mena de creuada», si que crec que hi ha un motor intern que m’empeny a trescar.
...sé que existeix alguna cosa semblant a l’instint migratori dels ocells i dels quadrúpedes (...), sé que alguna cosa que s’assembla al furor que afecta el bestiar a la primavera, i que s’atribueix a un cuc que tenen a la cua, doncs una cosa així afecta les nacions i els individus... (Posició 505)
Em sorprèn el to profètic que no recordava com l’advertiment:
Arribarà el dia en que la terra estarà compartimentada en el que hom anomena finques de cap de setmana, on només uns quants sentiran un plaer minso i exclusiu quan les tanques s’hagin multiplicat, i hi hagi trampes per als homes i altres enginys inventats per confinar-los a les carreteres públiques. (Posició 470)
I rememoro la pregària que he pronunciat unes quantes vegades:
Crec en el bosc, i en les prades, i en la nit durant la qual creix el blat de moro.
(Posició 585)
Per últim, coincideixo en l’afirmació que com un fermall clou aquesta nota i que tan s'escau a Caminar.
Un llibre bo de veritat és una cosa tan natural i tan inesperadament i incomprensiblement justa i perfecta com una flor salvatge descoberta a les planures de l’Oest o a les jungles de l’Est. (Posició 663)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada