La prosa de Sara Moss té la bellesa inquietant dels paisatges que dibuixa o millor dit del llocs on ens transporta.
La situació és insòlita: És estiu i un grup d’estudiants amb el seu professor intenten recrear la manera de viure dels antics de fa 20 segles pels camps de la Gran Bretanya profunda junt amb la dona i la filla d’un conductor d’autobusos expert en les formes de vida de l’antigor.
La tragèdia sura en el relat des de l’inici: una noia es aconduïda al punt on ha de ser sacrificada. Qui és la noia? Quan passa l’acció? Fa dos mil anys o ara mateix? És la Silvie, la filla del conductor d’autobusos?
Els personatges i nosaltres mateix estem tota la estona en una frontera intangible: el mur d’Adrià o el mur fantasma. Alhora ens sentim atrets per la sensibilitat de la Silvie que amaga sota aquesta abreviatura el seu nom verdader: Sulevia, la divinitat celta de les fonts i dels estanys, una dona d’aigua que sent la natura com casa seva i que recrea les accions dels avantpassats convertida en el seu fantasma vivent. Ella també porta les mans lligades des de fa molts anys, ella també està a punt de ser sacrificada i llençada a la torbera. Per això patim, perquè encara avui hi ha moltes de Silvies o Sulevies.
No avanço si la xicota arriba al sacrifici però si un tast del llenguatge de Sara Moss que en transporta a aquest món mig salvatge, mig civilitzat en el qual ens reconeixem. Veiem-ne alguns exemples de l’escriptura:
«Dere Street, la via romana que arribava al mur d’Adrià i que es perfilava sobre el turó següent com si estigués feta d’un material diferent que la resta del paisatge, som si algú l’hagués traçat amb un regle damunt d’una fotografia.» P. 26.
«Caminàvem sobre els marges difuminats d’Anglaterra.» P. 55.
«El meu cervell un ocell que retopa a la finestra.» P. 72.
Volarà lliure?
 |
| https://roamingspices.com/hadrians-wall-path/ |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada