 |
| Fotografia: Adrià Costa, Nació Digital |
Em trobo amb una escriptura deslligada, amb relats com esbossos, amb fragments plens de llum i d'altres de foscos, amb un humor negre i unes paròdies que costen de pair, però continuo llegint perquè sembla que tot s'arregli menjant i perquè hi ha unes imatges que m'encanten:
«El costellam li creix com un pa de pessic al forn, i després se li desinfla»
«La mandíbula li malabarella.»
I unes adjectivacions triples magistrals:
Les mosques: «aposentades, flamenques i aristocràtiques.»
El nas «.nou, egòlatra, segregacionista...» La llengua «llampant, rugosa i camaleònica»
O substantius que fan la mateixa funció:
«...agafava la noia per la cintura (colls, abelles, vellut)... »
M'acaba d'atrapar la recreació de sensacions:
«Recordo la canícula de l'estiu, la llanguida sobre els pensaments i sobre les coses, com un mantell. »
O al conte preferit «El cos calent» quan la protagonista morta entra dins el cos del marit viu i
«Flairé fusta vella, tabac als dets, una olor forta i desagradable que sentí fa anys en un passeig per Augarten. Les parets eren aspres al tacte, com un paladar; deixat de ferro de l'excess d'alcohol i la manca d'aigua. Penes com còdols, un intestí llarg d'avidesa. Pensé: Josef, recoi, mai no has sabut fer-te vell. »
Quan soc al cementiri amb els vàndals penso amb Calders i quan parla amb propietat de plantes amb la Rodoreda.
«...un bosc de xiprers, arbres de l'amor, parterres de crisantems i semprevives. Les branques de crespinell... »
I em quedo amb ganes de confirmar si hi ha més elements per jugar al joc de roman a clé que els noms dels diaris del relat final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada