La veu de la nena de les paraules va xopant fins arribar al cor. Sense tòpics ni melodrames. Aquesta nena sap que no cal explicar, sinó dir i que s'han de buscar els mots per mirar d'esbrinar el com i el perquè de l’assassinat de Francesc Santacana Romeu.
El terror, els silencis i l’enyor s’han depositat com una crosta a Can Sunyer on la nena ha viscut el descobriment d’ella mateixa. Per això ens parla de quan no era ella i feia el pòsit que calia per ser-ho, potser després d’haver llegit Rousseau.
«Can Sunyer és un indret per endreçar lentament les paraules caigudes»
I les endreça jugant-hi de diverses formes.
Amb relacions enginyoses entre forma i fons.
«Jo desconeixia aquella paraula, cigne; s’assemblava a signe... quan encara no era jo, vaig pensar que aquell col de cigne-signe de bellesa resultava sorprenent...»
Fent server frases col·loquials en diàlegs àgils que ens retraten ambient, personatges i l’esperit del temps.
«—Què!
—Digues [la senyoreta Bonet deia diguis]
—Vols fer el favor de parlar d’una vegada?
—Si no surt el culpable, castigarem tota la classe.»
Evocant sensacions com la de tocar la molsa de la bassa.
«El verdet de la piscina ... relliscava com una alga de mar. Era llefiscós. Alentia les paraules molles... era dolç, com una melmelada per a les torrades.»
La nena de les paraules sap que:
«...es pot parlar literalment i en canvi escriure lateralment...»
I que en el verdet de la bassa o a la crosta de les parets de Can Sunyer s’hi amaga alguna cosa que l’escriptura pot acostar-se a desxifrar tot fent gaudir qui llegeix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada