Els materials de construcció
d'aquesta novel·la aconsegueixen que la sòrdida història d’un alcohòlic es converteixi en literatura i que, alhora, tinguem la il·lusió d’acostar-nos a entendre com es pot estimar un pare que fa sentir vergonya i fàstic.
Elder Rodríguez és conscient del poder de les metàfores:
«faig metàfores ximples amb les arrels que surten de terra o amb les bordes dels caçadors, vull comprendre allà on no hi ha res per comprendre.»
Al principi, recorre a les etimologies per establir paral·lelismes com entre la llet i l’alcohol o entre vergonya i embaràs. Després es deixa anar, i les analogies es fan lliures i agosarades en ocasions referides al fet literari: lectures com agulles d’estendre que oprimeixen els dits, frases fetes amb fetge...
Encara que els llibres siguin com el corrent d’un riu que tranquil·litza moltes imatges deixen un desassossec al cor com quan, tractant al pare de tu, li diu
«...vas esperar la mort com qui espera tanda en una carnisseria...»
I és gràcies a l’escriptura que encara manté un últim lligam amb ell, potser la forma menys incòmoda de continuar al seu costat.
Em fa l’efecte que moltes d’aquestes metàfores són fruit d’una sensació de distanciament de la realitat que ella mateixa anomena hiperconsciència i que provoca frases d’una bellesa inquietant:
«El blau dels llums giratoris de la policia em fa sentir enamorada, no hi ha cap blau més bonic que el d’aquelles llum en la nit.»
o
«...cercant un petó com una anemone que s’agita en el corrent.»
Amb aquests materials aconsegueix que la literatura del jo es converteixi en la literatura del nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada