Al començament, m’ha evocat la novel·la de Josep Coll La llarga migdiada de Déu, perquè també hi apareix un refugi de nens jueus a la França ocupada, però ni l’argument ni el to coincideixen.
Som davant d’una novel·la d’auto ficció que remet al llibre anterior del mateix autor Profession du pere, on es descriu l’ambient enrarit de la seva infantesa per la paranoia del progenitor. Aquí analitza, molts anys després, la turbulenta relació entre el pare, el malparit col·laboracionista dels nazis, i el fill periodista d’esquerres que escorcolla obsessivament el passat per saber la veritat que sembla trobar accedint als arxius de l’historial penal del progenitor com l’autor mateix va fer consultant l’expedient del seu al Tribunal de Justícia de Lion.
Tot i així, i aquest és un punt fort del text són més importants les qüestions no resoltes, els interrogants que queden a l’aire.
No sé ni m’interessa saber els límits entre realitat de la vida del pare i del mateix Chalandon i la ficció, sinó com està construït el text i com és llegeix, o al menys, com l’he digerit.
D’entrada em va sorprendre la diversitat de perspectives: una primera persona en present i en passat que s’alterna amb el vocatiu, el tu, amb què parla al pare en un diàleg sense resposta. Aviat vaig trobar encertada la fórmula que fa que el text llisqui bé dins la seva complexitat.
Les escenes s’encadenen per mostrar-nos el divers panorama del conflicte fins que entrem en el judici contra el carnisser de Lyon el cap de les SS Klaus Barbie. A partir d’aquest moment s’intercalen les escenes a la Cort on l’autor va cobrir la informació i el judici particular que el jo protagonista fa del seu pare que ens apareix com mancat de sensibilitat i empatia, un irresponsable fantasiòs que es construeix la veritat a mida.
Aquesta part amb fragments molt emotius i de gran valor històric hauria de ser un in crescendo que no m’ha rutllat com a tal.
Sabíem des del principi que l’avi havia etzibat al protagonista quan tenia 10 anys: Tu ets un «enfant de salaud» un fill de bastard o d’un malparit. Un bon títol que ressona al llarg de tota la lectura que se m’ha acabat fent repetitiva amb un final en un lloc al costat d’unes escales que porten al riu amb un fort simbolisme, però que m’ha semblat massa teatral.
No sé què amb passa amb l’auto ficció que em costa de pair, encara que sigui sobre fets tan punyents i dolorosament actuals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada