Llegir El carrer de la xocolata és mantenir una conversa amb Ramon Solsona. El to familiar aconsegueix que un text rigorós i enriquidor sembli senzill i que l’acompanyem a passejar per la vida quotidiana de la dictadura franquista amb la sensació d’estar dialogant amb ell:
Com s’ho feien?
Sembla impossible!
Ara passa el mateix...
El carrer de la xocolata reconstrueix les remembrances dels quatre germans Solsona amb una veu coral única. Una veu que aporta punts de vista diferents com en el cas de la diferència entre la visió de la germana i la dels tres xicots.
En aquesta riquesa de perspectives és on trobo el Solsona novel·lista que aquí no fa ficció, però continua sent curós amb un muntatge textual que trena tres fils principals: l’històric-sociopolític, l’humor amb punts de sornegueria marca de la casa i el lingüístic.
«... el pas del temps és això: ... camins entrecreuats que només pots copsar amb perspectiva al cap dels anys. Aquest és el moll de la meva novel·la Temps enrere.»
Des del mateix títol, revivim el carrer Bellver de Gràcia durant la infantesa de l’autor i sentim l’olor de xocolata del Cola-Cao. L’existència de les fàbriques, tallers, obradors, vaqueries... i altres establiments dins la ciutat i la seva desaparició marca l’evolució social del segle XX. Així mateix, tant si parlem de llibres i còmics, de cançons, pel·lícules o jocs, sempre hi ha històries com la de l’àvia Ventureta que «feia microcrèdits a veïnes del barri.» que no són pas anècdotes banals sinó situacions ben triades que construeixen i interpreten el passat per fer-ne la crònica social i sentimental de més d’una generació. Per altra banda, tot i que la conversa és amable, hi trobem moments de clam i de ràbia com en el capítol «Arriba pabrotes!».
«Ràbia per l’opressió d’una dictadura enemiga de la llibertat, per la destrossa d’un teixit intel·lectual i científic d’altíssim nivell, per l’acarnissament amb què es va afalconar contra Catalunya i el català...»
Alhora, l’autor va relacionant les seves obres amb diferents aspectes de la pròpia experiència vital, de manera que la ficció interrelaciona sense complicacions amb la reflexió metalingüística en aquest peculiar llibre de memòries. També ens fa saber qui és i per què ens parla. En el capítol final, explicita d’on ve a partir d’una fotografia on la seva família queda més retratada que en una selfie. No només és una família alegre que ha aconseguit una vida digne i honrada, sinó el fruit de generacions que responen a un mateix patró demogràfic:
«són el resultat d’uns corrents migratoris que durant tot el segle XX conflueixen a Barcelona des de diversos punts de Catalunya.»
L’analogia que tria és tan dinàmica com el text que l’expressa:
«... les filiacions formen una teranyina dispersa pel territori, són com rius que travessen estepes i salten muntanyes per unir-se a altres aigües que venen de lluny.»
Altre cop el fil lingüístic que relliga el conjunt amb metàfores com la de les ales de papallona i l’ull de Polifem de la radio Philips 145, amb anglicismes que ens piquen l’ullet com la memòria RAM de la germana, amb expressions col·loquials com tenir la flaca, Deu-n’hi do! o Quines penques!, amb l’estudi lingüístic sobre l’origen d’una expressió familiar enigmàtica: «Xamolixe me cuixe», amb una distància elegant que permet la ironia fina i amb l’humor que ja esmentàvem sigui amb respostes càustiques o en descripcions com la del costum d’obrir una llibreta a La Caja de Ahorros a un infant.
«Com que era ben bé una religió, les caixes d’oros feien de pica baptismal quan els pares, els avis o els padrins obrien una llibreta a nom d’un nounat.»
Ramon Solsona no només aconsegueix evocar records sense barrejar realitat i ficció, ni només segueix el deixant de llibres com La memòria es diverteix de Valentí Castany o La memòria fa pessigolles de Joaquim Muntanyola; sinó que...
ens fa reviure una època,
documenta l'evolució de la parla
i manté una mirada crítica que fa somriure, alhora que esperona a continuar la roda per què el món giri millor.
El carrer de la xocolata està escrit en estat de gràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada