QUATRE ESCRIPTORES I ESCRIPTORS A QUI TORNO SOVINT
Ramon Solsona no només aconsegueix evocar records sense barrejar realitat i ficció, ni només segueix el deixant de llibres com La memòria es diverteix de Valentí Castany o La memòria fa pessigolles de Joaquim Muntanyola; sinó que...
ens fa reviure una època,
documenta l'evolució de la parla
i manté una mirada crítica que fa somriure, alhora que esperona a continuar la roda per què el món giri millor.
El carrer de la xocolata està escrit en estat de gràcia.
El primer és el que marca la peculiaritat de l'obra. Ramon Solsona no només és un home que llegeix el que escriuen les dones, sinó un novel·lista que escriu un asssaig sobre la seva narrativa: porta les ulleres violeta i alhora les d'autor d'obres de ficció. I es nota tant en la complexa estructura ben trabada con en el to.
«Aquestes pàgines, doncs, són una invitació a compartir el poliamor amb el desig d'informar i divulgar, sense pretensions, com en una conversa entre amics.»
Els coloms caputxins que he criat m'acosten a la pubilla envejosa amb «ulls de gorja» i des del mónòleg següent del «12 de febrer» em summergeixo en situacions que revisc: finestres al passat recent o a la més estricta actualitat.
No trobo metàfora capaç d'aglutinar aquest gabadal de «carn i ossos» que arriba al clímax en una altra data que no es pot oblidar «20 hores 11 minuts».
Sabíeu que a Catalunya hi ha una població amb dos noms literaris?
Per esbrinar quina ciutat s'amaga darrere dels noms de Vilaniu i de Doldellops, heu de llegir Margarida Aritzeta.
Us dono una pista.
«La ciutat vella, elevada i rodejada de torrents i coronada pel que deien que era el campanar més alt de Catalunya, tenia des d'aquell punt la imatge d'una fortalesa amb les seves murades i els seus fossars.»
Quina riquesa de recursos, de registres, de temes i, sobretot, de personatges! No en té prou amb els caràcters que ja coneixem sinó que se’n treu tot un elenc de la imaginació com el mag els conills del barret de copa: la magnètica Antonia, la parella d’enamorats sense feina que no volen delatar al pare de la noia —Tano lo Bello—, els actors d’una companyia amateur de teatre que porten l’art de representar a la sang i, per acabar-ho de rematar el director teatral i escanyapobres, Catalanotti amb el seu particular mètode per a la formació d’actors, paròdia hilarant del d’Stanislasvky.
Les raons les trobareu al pròleg de Montserrat Bacardí i a les crítiques de la premsa especialitzada. No hi ha dubte, tenim al davant una obra assagística que no només reivindica les narradores oblidades sinó que ho fa amb amenitat i mestria. En acabar de llegir Dones migpartides penso que tornaré sovint a les seves pàgines.
No insistiré en allò que ja s'ha dit, només afegiré alguna cosa a dos temes que la prologuista Bacardí ja assenyala.
El primer és el que marca la peculiaritat de l'obra. Ramon Solsona no només és un home que llegeix el que escriuen les dones, sinó un novel·lista que escriu un asssaig sobre la seva narrativa: porta les ulleres violeta i alhora les d'autor d'obres de ficció. I es nota tant en la complexa estructura ben trabada con en el to.
«Aquestes pàgines, doncs, són una invitació a compartir el poliamor amb el desig d'informar i divulgar, sense pretensions, com en una conversa entre amics.»
D'acord, sembla que parlem amb l'autor de forma planera; però també gaudim de com fa un usconscient dels recursos al seu abast.
El seu doble punt de vista de creador i assagista és crucial per entendre els comentaris i els judicis de valor que situen al mapa literari les novel·les i contes d'aquestes autores i alhora dibuixen un «art de la ficció». Amb naturalitat, Solsona ens explica com es construeix i s'escriu una novel.la.
«Una novel·la pot ser bona per l'interès de l'argument, pel món que explica, per la tècnica narrativa, per l'estil, per la qualitat dels diàlegs, pel dibuix de personatges...».
«…l'estil de Rodoreda: sense a penes adjectius i sense ornaments amb predomini de noms i verbs, que són la carnadura d'unes frases impregnades d'imatges i d'olors.»
«el vocabulari és ric amb imatges plenes de sentiments i de plasticitat gràcies a una prosa exquisida. Pels xiquets despullats o per l'esclat de llum en algun moment hi veig un quadre de Sorolla d'aquells que sembla que te'ls hagis de mirar amb ulleres de sol»
Fixem-nos en la imatge per descriure la manera d'escriure de la valenciana Carmelina Sànchez-Cutillas i que ens porta a l'altre tema que us havia promès: l'estil d'un autor filòleg.
El primer que destacaré és la capacitat de síntesi que llueix en impecables descripcions d'èpoques històriques o de moviments com les avantguardes o l'anomenat seixantisme.
Capta vivament l'esperit del temps i, alhora, d'individualitza les escriptores amb una mena d'epítets èpics com Tàctica! Tàctica! o Sargantaneta. A mesura que llegim cada una d'elles es converteix en personatge amb les seves particularitats i amb anècdotes que fan que ens quedin gravades a la memòria.
«Anant de Barcelona a Badalona, durant el gran trajecte amb el tramvia 70, una hora per anar i una altra per tornar, Maria Aurèlia Campany va escriure una novel·la.»
Per últim, com és costum d'aquesta pàgina haig de parlar del mesurat i potent us de les metàfores que, amb contundència i delicadesa ens interpel·len.
Així sobre l'oblit de l'obra ambientada al Priorat de Laura Masip.
«El cànon, els mandarins culturals, les modes, la crítica que vol ser cosmopolita, tot plegat marcava una distància sanitària amb la literatura d'ambient rural, com si cada pàgina fes pudor de fems.»
O parlant de la poesia de Maria Beneyto que per a Ramon Solsona és:
«Fonda, nua, severa, amb imatges que no evoquen la bellesa ni l'amor ni el desamor, sinó el refrec d'un paper de vidre sobre la pell de l'ànima.»
I per últim, el joc de paraules irònic que servirà de final a aquest escrit i que ens mostra el Solsona que trenca l'automatisme d'aquelles metàfores amb les quals convivim sense adonar-nos-en, però que ens modelen el pensament.
«La recuperació de la novel·la mou un sector important del mercat —ho dic per no fer servir el tecnicisme nínxol que fa esgarrifances només de sentir-lo— el de les dones que llegien.»
Prou de nínxols!
Ramon Solsona i Maria Campillo a la presentació de l'obra el 2 d'octubre a la Central
Llegir El carrer de la xocolata és mantenir una conversa amb Ramon Solsona. El to familiar aconsegueix que un text rigorós i enriquidor sembli senzill i que l’acompanyem a passejar per la vida quotidiana de la dictadura franquista amb la sensació d’estar dialogant amb ell:
Com s’ho feien?
Sembla impossible!
Ara passa el mateix...
El carrer de la xocolata reconstrueix les remembrances dels quatre germans Solsona amb una veu coral única. Una veu que aporta punts de vista diferents com en el cas de la diferència entre la visió de la germana i la dels tres xicots.
En aquesta riquesa de perspectives és on trobo el Solsona novel·lista que aquí no fa ficció, però continua sent curós amb un muntatge textual que trena tres fils principals: l’històric-sociopolític, l’humor amb punts de sornegueria marca de la casa i el lingüístic.
«... el pas del temps és això: ... camins entrecreuats que només pots copsar amb perspectiva al cap dels anys. Aquest és el moll de la meva novel·la Temps enrere.»
Des del mateix títol, revivim el carrer Bellver de Gràcia durant la infantesa de l’autor i sentim l’olor de xocolata del Cola-Cao. L’existència de les fàbriques, tallers, obradors, vaqueries... i altres establiments dins la ciutat i la seva desaparició marca l’evolució social del segle XX. Així mateix, tant si parlem de llibres i còmics, de cançons, pel·lícules o jocs, sempre hi ha històries com la de l’àvia Ventureta que «feia microcrèdits a veïnes del barri.» que no són pas anècdotes banals sinó situacions ben triades que construeixen i interpreten el passat per fer-ne la crònica social i sentimental de més d’una generació. Per altra banda, tot i que la conversa és amable, hi trobem moments de clam i de ràbia com en el capítol «Arriba pabrotes!».
«Ràbia per l’opressió d’una dictadura enemiga de la llibertat, per la destrossa d’un teixit intel·lectual i científic d’altíssim nivell, per l’acarnissament amb què es va afalconar contra Catalunya i el català...»
Alhora, l’autor va relacionant les seves obres amb diferents aspectes de la pròpia experiència vital, de manera que la ficció interrelaciona sense complicacions amb la reflexió metalingüística en aquest peculiar llibre de memòries. També ens fa saber qui és i per què ens parla. En el capítol final, explicita d’on ve a partir d’una fotografia on la seva família queda més retratada que en una selfie. No només és una família alegre que ha aconseguit una vida digne i honrada, sinó el fruit de generacions que responen a un mateix patró demogràfic:
«són el resultat d’uns corrents migratoris que durant tot el segle XX conflueixen a Barcelona des de diversos punts de Catalunya.»
L’analogia que tria és tan dinàmica com el text que l’expressa:
«... les filiacions formen una teranyina dispersa pel territori, són com rius que travessen estepes i salten muntanyes per unir-se a altres aigües que venen de lluny.»
Altre cop el fil lingüístic que relliga el conjunt amb metàfores com la de les ales de papallona i l’ull de Polifem de la radio Philips 145, amb anglicismes que ens piquen l’ullet com la memòria RAM de la germana, amb expressions col·loquials com tenir la flaca, Deu-n’hi do! o Quines penques!, amb l’estudi lingüístic sobre l’origen d’una expressió familiar enigmàtica: «Xamolixe me cuixe», amb una distància elegant que permet la ironia fina i amb l’humor que ja esmentàvem sigui amb respostes càustiques o en descripcions com la del costum d’obrir una llibreta a La Caja de Ahorros a un infant.
«Com que era ben bé una religió, les caixes d’oros feien de pica baptismal quan els pares, els avis o els padrins obrien una llibreta a nom d’un nounat.»
Ramon Solsona no només aconsegueix evocar records sense barrejar realitat i ficció, ni només segueix el deixant de llibres com La memòria es diverteix de Valentí Castany o La memòria fa pessigolles de Joaquim Muntanyola; sinó que...
ens fa reviure una època,
documenta l'evolució de la parla
i manté una mirada crítica que fa somriure, alhora que esperona a continuar la roda per què el món giri millor.
El carrer de la xocolata està escrit en estat de gràcia.
He deixat dit que Temps enrere és un plaer de text, però cal parlar de la font de gaudi que és la manera de dir, perquè l'estil està cosit a l'argument i ens aferra a la lectura de manera decisiva.
Estem davant d'una prosa que és respira, cosa que l'autor sap tan bé com la tante Geneviève que va ensenyar francès a l'Elvira. L'escriptura de Ramon Solsona fa fluir el text amb oracions i paràgrafs ben estructurats i cadenciosos. Fixem-nos com ho aconsegueix amb enumeracions i una adjectivació ben triada:
«Eren atrevits, ambiciosos, tossuts, uns il·luminats que acoblaven una manera de viure frugal al ritme dels ceps i al treball silenciós del vi. Abans d'elaborar-ne de nous, feien mil cupatges, provaven, donaven a degustar i prenien infinitat de notes fins a estar ben segurs. »
És un llenguatge amb ritme, que va al gra i que integra els diàlegs entre claudàtors de manera que donen dinamisme a la prosa amb el canvi de registre que comporten. Com a mostra veiem les expressions col·loquials posades en boca de les dones i que seran determinants per un canvi de gir argumental.
«[Dona casada treballs de criada]»
«[Quan sortis de l'església, el teu cos ja no serà teu]
«[O per la porta falsa o res.]»
Les escenes eròtiques són un bon exemple d'aquesta naturalitat que coincideix amb com entenen el sexe els protagonistes:
«És reia de la gent que deia que les relacions sexuals s'acabaven convertint en una rutina i que s'havia d'atiar la passió amb fantasia i romanticisme. No estaven per romanços, eren directes, no necessitaven acudir a la consulta d'un sexòleg.»
Són d'antologia tant la primera vegada del Tomàs, que té com a pròleg una erecció mineral, com el primer orgasme de l'Elvira que s'esbadellava tota...
No estar per romanços no vol dir que no s'hagi treballat el text, sinó que aquest ens xucla sense esforç amb una gran riquesa lèxica, de registres i variants que també és part del tema, perquè les expressions són l'entranya de les llengües i l'especialitat de l'Elvira.
Així, l'escena que descriu i evoca la sensació de trepitjar el raïm, és plena de paraules que per elles mateixes recreen un món: piure brisa, rapa...
Per altra banda, les descripcions del paisatge agafen valor simbòlic com el plor de la vinya, o la visió del Montsant enmig de la boira que torna a ser utilitzada en un moment culminant per a la protagonista, sovint caracteritzada per les imatges relacionades amb la terra.
«Llavors, com aquelles ventades que s'emporten les boires de cop i volta i se t'apareix el Montsant net i lluent com si l'haguessin rentat, ho vaig veure tot ben clar... què fots, Elvira? »
I, imperceptiblement, una sèrie d'analogies configuren la xarxa de metàfores predominant a Temps enrere i ens diuen que el vi és l'essència del territori, que el bon amor és com el bon vi i que el cicle agrari, amb els rituals que l'acompanyen, és com la vida.
«Fer vi consistia a introduir el territori a la copa.»
«El pare s'havia emmotllat a un paisatge que s'havia anat domant pedra a pedra, bancal a bancal. La cadena de mans anònimes havia espedregat costers impossibles per plantar-hi vinyes heroiques.»
«el cau del silenci, que era com anomenaven la zona de quietud, amb una penombra i una frescor com de cripta d'església.»
«Al fons, el vi també era una religió que tenia dogmes de fe, heretgies, misteris manaments... litúrgies també importants com el ritu d'ulls, nas i boca.»
«el vincle d'un amor que no era ardent com quan es conegueren, sinó més madur, reposat com el vi que va prenent cos a poc a poc al fons del celler.»
És moment de tornar a fer una ullada a la coberta del llibre, anar a buscar una copa per omplir-la de bon vi i tornar a brindar per la joia de viure arrelatats a una terra de la qual Ramon Solsona ens mostra l'ànima.
Brindis de Ramon Solsona a la presentació de Temps enrere al Priorat (22/10/2022)
Obrim el llibre i el sumari ens informa que llegirem sis capítols que porten per títol dos noms que s'alternen: Tomàs i Elvira. Pensem: ja tenim els protagonistes i dues perspectives d´una mateixa història. Al costat dels noms hi ha unes dates que ens indiquin que l'acció comença el 2015 i s'acaba el 1945. Aquí trobem la raó del títol.
Tot seguit, la dedicatòria « A Roser Vernet, adalil del projecte literari Prioraten persona» ens fa entendre que l'autor ha format part de l'acció a favor del territori i de la literatura que impulsa la Vernet i que la novel·la s'ha covat el Priorat. Tot plegat ens situa a l'òrbita de la il·lustració de la coberta.
L'últim paratext és el relat de Julio Cortázar «Instruccions per pujar una escala al revés». Ens atrau la perspectiva que assolirem, però quedem advertits que «és fàcil ensopegar i caure». Ens fem preguntes. Com s'ho farà l'autor per anar enrere sense fer tentines? Com mantindrà la intriga? Com aconseguirà incitar-nos a continuar llegint?
Doncs, de la mateixa manera que assistim, al principi de la novel·la, a la presentació d'un nou vi amb una mena de striptease de l'ampolla: l'autor fa reviure una història oculta com si l'anés despullant, i això ens funciona com a esquer a la vegada que personatges com Ricardet, Jean-Paul o la senyora Forrellad van sembrant incògnites.
No ens perdem en cap moment. La veu narradora domina les situacions i és focalitza en els protagonistes. A l'interior de cada capítol, anem endavant i enrere amb naturalitat. Moltes vegades, s'agafa una situació com a referent i, al seu voltant, es va teixint l'entramat de vivències i records que ens fan sentir dins del relat. Per exemple, la reunió amb les amigues de l'Elvira per celebrar els cinquanta anys que dóna forma al capítol 2 o el viatge del Tomàs amb avió des d'Alemanya per atendre una urgència a Barcelona que conforma el següent.
Per altra banda, el temps també és protagonista de la novel·la perquè les peripècies de la parella ens fan reviure la història de la segona meitat del segle XX i del principi del segle XXI. No ens fa classes d'allò que ja sabem, sinó que hi trobem la història de la vida quotidiana que cal preservar i traslladar a les noves generacions de manera grata i ben integrada a l'argument. Les dates falquen el text i el relacionen amb la història en majúscules. Així, un dels moments culminants del relat, al mig de la novel·la, coincideix amb la caiguda del mur de Berlín que conclou magistralment el capítol 3.
Hem vingut a parar al gran tema que cohesiona el relat: un amor de llarg recorregut que té com a teló de fons els canvis socials i històrics de l'època en tres escenaris privilegiats: una escala de Barcelona, un poble del Priorat i una Alemanya vista amb els ulls d'una família prioratina i d'un professor universitari barceloní que han emigrant per diverses raons.
Ara bé, la cosa no s'acaba aquí perquè hi ha subtemes lligats a aquest tronc que enriqueixen el text i fan que no parem de llegir: la maternitat i la paternitat, l'amistat —sororitat i fraternitat—, la violència masclista i l'abús de poder, la sexualitat, el valor de la paraula donada, la malaltia i la minusvalidesa, la cultura i la vida de les llengües, les maneres d'aprendre un idioma, l'estudi i l'ascensor social. L'emigració i el desarrelament, l'amor a la terra i els pobles buits, l'ecologia i el canvi climàtic, l'elaboració del vi, la memòria històrica...
Em plau destacar tres d'aquestes derivacions temàtiques que, per a mi, donen un toc especial a la novel·la: el sentiment de ser pare expressat en una memorable epifania de la paternitat, la dedicació a l'estudi que uneix la parella: «Eren com un frare i una monja que practiquen l'ora et labora en silenci conventual, però sense haver fet vot de castedat.» i la riquesa de saber i comparar llengües i variants des de l'alemany al prioratí.
Aquesta diversitat temàtica i, alhora, lingüística, coincideix amb la varietat de personatges que estan lligats als escenaris esmentats i que són font d'històries. Trobem la família del Tomàs i de l'Elvira: avis, oncles, parells, germans, fills... dels qual ens haurem d'esperar al final de la novel·la per saber-ne tota la veritat. A Alemanya hi haurà altres companys de vida com la Kirsten: activista feminista i ecologista. També ens acompanyen els personatges secundaris amb noms carregats d'intenció que ens fan somriure com els Conillera o la Forrellad.
Acabo, provisionalment, amb una associació personal. La lectura de Temps enrere em recorda el títol d'una obra de Roland Barthes que dorm a la biblioteca de casa en una versió castellana dels anys 70: El plaer del text .
El plaer de deixar-se dur per les històries i les paraules de Ramon Solsona.
