Servir
el rei d'Anglaterra o a l'emperador d' Etiòpia imprimeix caràcter i més si es
té perspicàcia per captar que l'increïble es pot convertir en realitat, com en té
el protagonista i narrador Jan Dité.
Dité és
un jove i pobre cambrer de Praga que abans de la II Guerra Mundial rep lliçons
de gent com un poeta que era com un àngel blanc i que col·leccionava els
exemplars del seu llibre com el gras viatjant col·leccionava bitllets. El murri
protagonista aprèn a col·leccionar diners per aconseguir el seu somni: ser
propietari d'un hotel singular. Ho aconsegueix després de sobreviure al nazisme
casat amb una militant i fent equilibris per no ser considerat traïdor, encara
que la procedència dels diners sigui ben
fosca.
L'arribada
del comunisme li prendrà el seu somni i, un dia quan anava a donar menjar als
coloms, símbols sorneguers d'elevació, li obrirà els ulls a una altra mena de
vida:
"...
em sentia com Saül que, en caure del cavall, Déu se li va aparèixer... i vaig
obrir la cortina de vuit-centes ales bategants com si obrís les branques
caigudes d'un desmai i vaig sortir d'aquell plomall per agafar corrents el
carret amb els dos sacs de veces i les cassoles amb restes de verdura, els coloms
van seure al meu damunt i jo, submergit en un núvol de coloms amb ales
bategants, a poc a poc arrossegava el carret cap al pati." P. 222.
L'increïble
es torna a fer realitat i torna a casa amb el cap ple de colors. A partir d'ara
els successius destins que accepta com si fossin un camí de penitència i
alliberament, el converteixen en un estoic panteista que alliçonat per també
exiliat professor de francès aconsegueix tenir més experiències de la màgia de
la realitat com el moment en que escolta la música d'un arbre.
"...
el professor em va dir que aquell no era un avet corrent, sinó dels que
ressonen, i a tall de prova, va treure de la bossa un diapasó, el va colpejar
contra l'arbre i, efectivament, l'instrument va sonar d'una manera tan
bonica... Emetia sons en cercles concèntrics de tots els colors, i posant
l'orella sobre el tronc, sentia tonalitats celestials. " P. 236.
Però,
les lliçons del vell professor serveixen per alguna cosa més:
"...saber-se
expressar bé us eleva a la categoria d'ésser humà, deia el professor de
francès, jo vaig enderiar-me per escriure tot el que m'havia passat." P.
262.
Això
sí, sense renunciar al seu particular sentit de l'humor i al to col·loquial que
fa viva la escriptura i el fa cloure com si ens hagués estat explicant un conte
amb: "En teniu prou? Doncs ara sí que plego."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada