TOTES LES ENTRADES

diumenge, 28 de setembre del 2014

Bohumil Hrabal (2011) Jo he servit el rei d'Anglaterra. Barcelona: Proa

Servir el rei d'Anglaterra o a l'emperador d' Etiòpia imprimeix caràcter i més si es té perspicàcia per captar que l'increïble es pot convertir en realitat, com en té el protagonista i narrador Jan Dité.
Dité és un jove i pobre cambrer de Praga que abans de la II Guerra Mundial rep lliçons de gent com un poeta que era com un àngel blanc i que col·leccionava els exemplars del seu llibre com el gras viatjant col·leccionava bitllets. El murri protagonista aprèn a col·leccionar diners per aconseguir el seu somni: ser propietari d'un hotel singular. Ho aconsegueix després de sobreviure al nazisme casat amb una militant i fent equilibris per no ser considerat traïdor, encara que la procedència dels  diners sigui ben fosca.
L'arribada del comunisme li prendrà el seu somni i, un dia quan anava a donar menjar als coloms, símbols sorneguers d'elevació, li obrirà els ulls a una altra mena de vida:
"... em sentia com Saül que, en caure del cavall, Déu se li va aparèixer... i vaig obrir la cortina de vuit-centes ales bategants com si obrís les branques caigudes d'un desmai i vaig sortir d'aquell plomall per agafar corrents el carret amb els dos sacs de veces i les cassoles amb restes de verdura, els coloms van seure al meu damunt i jo, submergit en un núvol de coloms amb ales bategants, a poc a poc arrossegava el carret cap al pati." P. 222.
L'increïble es torna a fer realitat i torna a casa amb el cap ple de colors. A partir d'ara els successius destins que accepta com si fossin un camí de penitència i alliberament, el converteixen en un estoic panteista que alliçonat per també exiliat professor de francès aconsegueix tenir més experiències de la màgia de la realitat com el moment en que escolta la música d'un arbre.
"... el professor em va dir que aquell no era un avet corrent, sinó dels que ressonen, i a tall de prova, va treure de la bossa un diapasó, el va colpejar contra l'arbre i, efectivament, l'instrument va sonar d'una manera tan bonica... Emetia sons en cercles concèntrics de tots els colors, i posant l'orella sobre el tronc, sentia tonalitats celestials. " P. 236.
Però, les lliçons del vell professor serveixen per alguna cosa més:
"...saber-se expressar bé us eleva a la categoria d'ésser humà, deia el professor de francès, jo vaig enderiar-me per escriure tot el que m'havia passat." P. 262.

Això sí, sense renunciar al seu particular sentit de l'humor i al to col·loquial que fa viva la escriptura i el fa cloure com si ens hagués estat explicant un conte amb: "En teniu prou? Doncs ara sí que plego."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada