No
parlaré de com es devora la novel·la, ni de les imatges de cinema que ens
surten al pas entre les lletres negres. Parlaré de l'evolució de l'anònim protagonista i de com el mirall reflecteix la novel·la negra fent-la meta-novel·la; un joc literari ben divertit.
La vida
del protagonista sense nom, podria ser l'home de gris, és un miratge perquè viu en
una realitat paral·lela i no pot suportar "l'agressió del displicent mirall".
Ha de fer alguna cosa i decideix crear-se un personatge potent i misteriós: un
heroi, així com don Quijote es crea el personatge de cavaller. Aleshores, una
dona de gris, la Glòria, li canvia la vida.
Just
quan començo a preguntar-me quan morirà algú: "La pau dominical
es va esfondrar, partida en trossos." I, tot seguit, un terme em fa tornar a evocar el joc de miralls: el correlat objectiu, l'element que en reflecteix un altre. De cop, visualitzo una
imatge: la coberta, amb aquell gat d'ulls penetrants i
brillats, de Dinámica de la
poesía on Joan Ferraté utilitzava el terme de T. S. Elliot.
El
protagonista fins ara lector passiu, comença a convertir-se en escriptor i en
detectiu de la vida de la Glòria i de la seva: les vides grises. Però, atenció,
que res és el que sembla.
La
novel·la, com en un joc de miralls, acaba com moltes comencen, amb una mort que
també és correlat o símbol i que ens fa saber que el protagonista ja no és ni
un nyicris ni un pallasso, sinó un heroi misteriós, "com una ombra
projectada en un mur", com un heroi que fa justícia.
L'última
cosa que escriu un 24 de desembre aquest detectiu escriptor és com una nadala
poètica: un llistat de les coses que importen i que han actuat com correlats objectius
que l'han portat a l'acció. Potser ha aconseguit el somni d'assolir la seva
realitat més profunda "sense trencar el mirall". Potser es compra un bolígraf nou per esbrinar i escriure un altre cas...
Em
conforta l'eufòria que sent el protagonista i tanco
el llibre amb un somriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada