La Innombrable, Visions del límit. 8/06/2015 Sala Beckett

Dilluns al vespre Barcelona sembla que s'aturi, però la Sala Beckett està plena a vessar: s'hi fa bullir teatre.

El grup d'investigació i escriptura teatral La Innombrable explora des de l'octubre de 2014 el concepte d'utopia i les seves possibilitats dramàtiques, les tres peces curtes que ahir es van estrenar són propostes interessants que creen territoris i trenquen fronteres, encara que estableixin límits.

Ara m'explico,  peça per peça.

Orbayu

Text: Aida Rivas. Direcció: Sandra Amade

Intèrprets: Aida Rivas, Antonio Carrasco i Didàc Rodríguez

Tres veus conformen el territori de la lluita sindical a les drassanes, on un dirigent busca la utopia d'una societat sense explotadors ni explotats. Es trenquen les fronteres entre el personatge públic del sindicalista i la seva vida privada, però els límits de la seva funció social a tots dos camps queda clara.

El temps retrocedeix i velles paraules tornen a la vida tot escoltant Paco Ibañez cantant Palabras para Julia de José Agustín Goytisolo.

Com l'orbayu o el txirimiri, o el plugim les veus ens van calant.

Polls

Text i direcció: Roger Danès.

Intèrprets: Alberto Rodon i Xesco Palacín

 Dos desarrapats exterminadors de polls, en mig d'un món bàrbar es troben dins d'una caverna. No hi ha ombres a les parets, com a la caverna de Plató; sinó que, entre rialles,  per la màgia del teatre ens traslladem a la visió entre surrealista i esperpèntica de la nostra societat capitalista: una bona utopia pels pobres exterminadors. No ens hem de perdre un detall, un cop extret el poll del cap, desapareix la visió i aquest poll amb propietats al·lucinògenes queda ben guardat dins una caixeta groga dels ous de xocolata amb joguina incorporada.

No hi ha fronteres entre el que entenem per realitat i la resta, però si el límit d'un barranc, o d'un poll al cap.

La fortaleza

Text i direcció: Dionisio Sánchez

Intèrprets: María Ramírez, Nico Bassó, Paulina Fariza i Ferran Lahoz

Distopia. Mirall deformat de les nostres rutines. Aquesta fortalesa evoca els foscos passadissos d'Orson Welles en adaptar la novel·la de Kafka El procés.

 Els subterranis plens d'escales i de camins desconeguts tenen una sortida a l'exterior: personatges com ninots de rellotge de musical, gaudeixen d'una vida que ens és estranyament coneguda i ens fa riure, potser per no plorar. Les fronteres entre els subterranis i l'exterior es trenquen, els límits no: la història és cíclica. Panta rei... tot flueix.

La Sala Beckett, fa honor al seu nom. L'Obrador Internacional de Dramatúrgia i La Innombrable són magnífiques eines d'investigació teatral. 

Bravo!