Els mots de Rosa M. Arrazola, com gotes de pluja d'abril, netegen l'ànima.
Aquí, són poesia compromesa amb la
realitat dels dies que ens ha tocat viure.
Hi ha places que no
estafen,
on les incúries es desfan
i les paraules
s'arrepleguen
conseqüents,
per donar fe dels fraus
i dels delictes.
Poesia de combat que no fa
sang.
Tinc una guerra
a peu d'horitzó (...)
disparo versos
que van al cor...
Que lluita contra les
injustícies.
 |
| Fotografía de Mercè Tor Ortiz |
Ella cuina els seus somnis
amb espècies,
vesteix des dels deu anys
colors que cus sense
descans,
mentre prepara arròs amb
sari blanc
i beu un te de plors i
tempestes.
Que combat la
indiferència.
Aquest matí fa mal:
Per què no puc assemblar-me
a les pedres?
Que té el poder de consolar.
i llavors imagines,
com si fossis un nen,
que et caldrà protegir-te
les crostes que tens
i hi haurà les tiretes
arran la pell,
amb versos suaus
que són bàlsam calent...
A poc a poc, la paraula
poètica agafa protagonisme i apareix com el motor que empeny la véu d'Arrazola que té una mirada que va més enllà de les crostes i que
conrea els mots des de les pròpies medul·les.
A mi em plora la gola
perquè la volen erma
d'aquests mots,
i jo me'ls humitejo
per sentir-los ben xops,
els rego perquè em creixin
i les arrels s'endinsin
al moll de l'os.
Venen ganes de
xisclar, també, i de:
fer fora diables
que bramen a doll.
Poesia que genera imatges poderoses, mots que pinten de colors els xiscles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada